Tanta pressa com tenia el TNC de celebrar la seva primera dècada i tan invisible que ha passat, per ara, la commemoració de la segona dècada. El Teatre Nacional de Catalunya va respondre a una demanda històrica del sector cultural (Joan Oliver ja se sumava a la demanda, abans de la democràcia, per exemple) tot i que va ser un contrapoder de la força que agafava el Teatre Lliure, des que va obrir la seva seu a Montjuïc. De seguida, van aconseguir unes ocupacions notables respecte a les de la resta de la cartellera. En la primera dècada, van sumar 1,5 milions. Tenint en compte l’efecte de la crisi econòmica, que va penalitzar la darrera temporada artística de Sergi Belbel i la primera de Xavier Albertí, semblava que penalitzaria l’assistència. Però no ha estat així. En els seus primers 20 anys, ha sumat 3 milions d’espectadors. Unes xifres envejables que s’han aconseguit mentre tota la cartellera ha anat reforçant assistència, recaptacions i ocupacions (fins i tot per culpa de la pujada de l’IVA, que va limitar produccions privades i també públiques).

La temporada 2005/2006, la van subtitular com la desena. És cert que la primera funció del TNC va ser a la Sala Tallers el 12 de novembre de 1996 (que, a dreta llei correspon a la temporada 1996/97). Però, en el mateix llibre commemoratiu del TNC 1996-2006 aclarien que la inauguració oficial va ser amb L’auca del senyor Esteve, dirigida per Adolfo Marsillach, l’11 de setembre del 2017, ja obrint la temporada 2017/18. Per això és just dir que aquest curs ja han passat 20 temporades.

El TNC va començar amb mal peu. És un fet. No s’entendria d’altra manera la dimissió del director del TNC, que va estar preparant-lo des de la seva arribada de la Comédie Française a Barcelona durant més d’una dècada. El 1983 havia representat amb aquesta companyia Don Juan al Liceu i el 1984, ja amb companyia pròpia amb subvenció de la Generalitat, es va estrenar amb Una jornada particular al Condal.

Flotats deia, sovint, en alguns dels seus retorns a la cartellera barcelonina, fos al Tívoli amb obres com ara Arte, París 1940 i l’estrena Stalin o bé al Lliure amb El encuentro de Descartes con Pascal joven (2010) o Ser-ho o no (2015), que la ferida s’anava tancant. Certament, va ser un gest significatiu l’homenatge que va rebre el juliol del 2013, moment a partir del qual, ja va començar a reaparèixer al TNC, bé com a rapsode (Un rèquiem per a Salvador Espriu, 2013) o com a director (El joc de l’amor i de l’atzar, 2014).

Un dels elements de crisi de confiança entre la conselleria de Cultura i la direcció artística del TNC que recull el llibre commemoratiu de la primera dècada va ser la imposició de programar un 35% amb espectacles de les companyies històriques. Era, sens dubte, un fre a la llibertat que havia exigit sempre Flotats i va ser una diferència insalvable.

Dues dècades més tard, Anna Rosa Cisquella (membre de Dagoll Dagom i presidenta des de fa pocs mesos de l’associació Ciatre, que aplega companyies professionals catalanes de teatre), argumenta a aquest diari que la preocupació de les companyies era que el nou pressupost (migrat) de Cultura l’absorbís la gran (i costos) infraestructura del TNC. Afortunadament, amb els anys, es va anar normalitzant la situació de les companyies històriques, amb plans triennals que donaven un respir necessari per poder crear amb capacitat de risc. L’aparició d’un teatre amb capacitat de contractar els actors més mediàtics i contrastats podia restar visibilitat a les propostes fetes des d’un risc constant de companyies com ara Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, La Cubana i La Fura dels Baus, per citar alguns exemples.

Passats els 20 anys, Cisquella reconeix que “és lloable” en general tota la seva història. Han aconseguit fidelitzar públic i treballar per a les escoles. També han tingut un notable impuls en l’autoria catalana, a través del T6 (ara desaparegut). També entén que el TNC faci la labor de recuperar autors que han quedat oblidats per construir un patrimoni teatral propi.

Però sempre hi ha objectius de millora. La responsable de Dagoll Dagom (juntament amb Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel) demana que els teatres públics de Catalunya (TNC, Lliure, Mercat de les Flors) reprodueixen els esquemes dels teatres nacionals anglesos. El TNC, de fet, ja va practicar-ho en casos com el Mar i cel del 2004. La primera reposició de l’espectacle bandera de Dagoll Dagom va arrencar la producció a la Sala Gran i ho va continuar al Victòria. La companyia va poder rendibilitzar la producció donant l’oportunitat social de veure l’espectacle durant una llarga estada i amb el retorn econòmic que es va fer el TNC va recuperar “pràcticament tota la inversió”. També es va produir una situació similar amb el Teatre Lliure amb El curiós incident del gos a mitjanit. Després dels èxits a la sala de Gràcia i a la de Fabià Puigserver, es va fer una temporada al Poliorama que va permetre, entre altres coses, que els alumnes dels instituts accedissin a aquesta adaptació d’una novel·la de referència. El TNC i el Lliure van pactant amb productores que les obres estrenades al Lliure posteriorment puguin explotar-les les companyies en gires o segones temporades a Barcelona. A falta de disposar de dades del TNC que ho certifiquin sembla obvi que el mig milió d’espectadors aconseguits en gires durant la primera dècada difícilment tindrà xifres similars (si s’exclou el fenomen Mètode Grönholm).

El consultor escènic Dino Ibáñez (que va intervenir en el disseny de la Sala Petita del TNC) es preguntava en una entrevista al suplement de Cultura del 17 de desembre per què Catalunya tenint tan bones companyies de teatre disposava d’unes sales tan poc comunicatives. Per a Ibáñez, el problema va ser que el nou ecosistema teatral havia exclòs els productors teatrals i, per tant, els que rebien l’encàrrec de fer un teatre no partien de cap demanda concreta i útil. La crítica a la construcció del TNC (des de la Sala Gran, de la qual mai ningú ha sabut resoldre els problemes de sonorització) i la monumentalitat del seu vestíbul (que encareix la seva aclimatació i el fa molt poc càlid per a l’espectador) són unes queixes que s’han anat atenuant amb millores puntuals però sense solució definitiva.

Mirada ‘externa’

Fa poques setmanes, ha aparegut el llibre La mirada obscena (Ed. Comanegra), que recull l’efemèride publicant 20 entrevistes a directors del TNC. Les entrevistes, les han realitzat persones del seu entorn. D’entre les 20 entrevistes (forçosament hi ha absències, com ara les de Josep Maria Flotats i Domènec Reixach) destaca la que el dramaturg Jordi Oriol va fer al recentment desaparegut Carles Santos. Lluïsa Cunillé manté una conversa amb Xavier Albertí i Cristina Clemente, amb Sergi Belbel. En el llibre també s’entrevisten Calixto Bieito (a càrrec d’Héctor Mellinas); Oriol Broggi (Marc Artigau); Rafel Duran (Josep Maria Miró); Mario Gas (Albert Lladó); Cesc Gelabert (Joaquim Noguero); Alícia Gorina (Albert Arribas); Josep Maria Mestres (Guillem-Jordi Graells); Àlex Ollé (Pablo Ley); Joan Ollé (Ester Nadal); Lluís Pasqual (Rosana Torres); Sol Picó (Jordi Ribot); Carme Portaceli (Anna Maria Ricart); Jordi Prat i Coll (Pau Miró); Magda Puyo (Albert Boronat); Àlex Rigola (Justo Barranco); Ramon Simó (Glòria Balañà), i finalment Carlota Subirós (Ferran Dordal Lalueza).