[Jaume Piqué]: Hi ha un canvi previ molt important: som un membre més a la banda, en Neil Roma, fill d’en Xavi. Buscàvem un nou músic, i el vam trobar a ell.

[Xavi Roma]: Tenim un so més. Això dona riquesa. A més, és un nou disc, això sempre representa una evolució.

[J.P.]: Seguim una línia similar, des de la formació del grup i també en tot el que hem fet anteriorment. En aquest disc les lletres potser són una mica més introspectives i emocionals.

[X.R.]: El ritme potser és més tranquil, més pausat, més rodó. Es pot dir que és un disc més conceptual.

[J.P]: L’altra vegada vam retallar alguna cançó, per fer-la més escoltable. Però finalment aquest cop vam dir: “Tio, el que importa és que ens agradi a nosaltres!” Tenim una cançó de 8 minuts. Inicialment era de 10! Però en vam retallar una part, no pas perquè ens semblés massa llarga, sinó perquè no ens acabava de convèncer.

[X.R.]: Encara existeix l’estigma de les radiofórmules: si les cançons no feien tres minuts o menys, no les punxarien a les ràdios. Al final, això és una ximpleria. Tampoc te les punxen igualment. El que has de fer és allò que t’agrada.

[J.P.]: Estem molt contents. És un festival amb una línia de programació molt clara, que no fa concessions, i que mai et planteges si t’agradarà o no, perquè saps que allò sempre tindrà qualitat.

[X.R.]: És una heroïcitat. I més tal com està fet, així a la brava, sense buscar omplir o trobar subvencions fàcils, sinó buscant amb cura cada un dels grups.

[J.P.]: És molt autèntic. Hi ha festivals que a vegades tenen la temptació d’alleugerir el seu criteri per anar a buscar que hi vagi més gent o que se’n parli més, i al final el que passa és que es carreguen el festival. Al final, el que cal és tenir molt clara la línia, i tenir un tret propi que esdevingui una referència. A Catalunya, el MUD ho és, i és un factor d’identitat de la ciutat.

[J.P.]: Nosaltres som vinileros de mena, de tota la vida. El disc de vinil és també un plaer com a objecte físic, quan l’obres, el toques, el mires...

[X.R.]: També perquè ens agrada el concepte d’àlbum, de cançons ordenades de determinada manera. L’ordre és important, té un sentit al darrere. En un vinil les cançons no estan ficades per sorteig. Hi una intenció, un relat, un ritme en el conjunt de l’àlbum. Això s’ha perdut ara: tothom escolta les cançons separades, d’una en una.

[J.P.]: A Barcelona el presentarem el 22 de març. També anirem a Vic, Saragossa, Mataró, Osca... A vegades ens trobem amb un problema d’espai, perquè anem amb dues bateries i en moltes sales no hi cabem.

[J.P.]: Hi ha molts grups, molta activitat, i gent nova que puja. Potser el que falta són espais on es pugui tocar, i una línia clara de programació. Es cuida molt, per exemple, tenir una bona programació i bons espais de teatre, tot i que segur que la gent d’aquest sector es queixen! Però pel que fa als concerts i la música en viu, hi ha moltes mancances.

[X.R.]: I falta públic. Lleida té un públic limitat de rock’n’roll. A vegades la gent es gasta un fotimer de calés en el sopar i en els gintònics i després els sembla car pagar 8 euros per una entrada per veure música en directe.

[J.P.]: Sí, però no pas per a la música en general. Per a la música que volen alguns, potser sí. Però els grups i bandes tenim el Cafè del Teatre, la sala Manolita i poca cosa més. Falta cultura de clubs, a Lleida.

[X.R.]: Aquí el que va passar és que als garitos que feien concerts, en lloc d’ajudar-los, se’ls va fer una legislació molt restrictiva. N’hi havia uns quants, a Lleida, tothom feia concerts, però van ficar una normativa que era impossible que es pogués complir. A Barcelona va passar el mateix, i quan es van adonar que s’estava morint la música en viu, van haver de canviar la normativa.

[J.P.]: Rebre influències noves està bé. Però anar donant tombs perseguint què agrada al públic no és una bona cosa, deixaràs de fer el que vols fer.