Triomf no només del tenor

Hi havia grans expectatives davant del debut operístic al Gran Teatre del Liceu del tenor alemany Jonas Kaufmann, que hi va cantar fa uns cinc anys un memorable Winterreise, amb Andrea Chénier, l’obra d’Umberto Giordano que ha contribuït a la mitificació romàntica d’un poeta discret que, certament, va ser guillotinat en l’època del Terror de Robespierre. Kaufmann, que només farà dues representacions més (el 12 i el 15 de març) després de l’estrena de divendres, és el més celebrat dels tenors actuals: un timbre bellament madurat, un registre versàtil, una gran presència escènica amb la seva capacitat dramàtica i el seu aspecte de galant.

El tenor alemany va imposar el seu estil des del primer moment en què, amb l’improvisso Un di all’azurro spazio, el poeta denuncia la insensibilitat de les classes benestants, alienes al perquè de la revolució imminent, i fa un elogi de l’amor que enamora Maddalena de Coigny, la dona que, finalment, l’acompanya en el patíbul vivint l’exaltació de l’amor i la mort. Kaufmann no va decebre i va lluir-se en tot moment, però a l’escenari hi havia dos altres cantants formidables que, al tercer acte, van tenir cadascun l’ocasió per rebre una ovació encara més llarga i intensa que el tenor: la soprano Sondra Radvanovsky i el baríton Carlos Álvarez.

Ni l’un ni l’altra hi van ser de comparses de Kaufmann. La soprano nord-americana tenia a favor seu La mamma morta, però la celebritat de l’ària és un repte exigent que va assumir amb una aclaparadora plenitud vocal, de la gravetat inicial amb què Maddalena recorda les seves penes als aguts que s’enfilen amb l’evocació de la revelació de l’amor, i una expressivitat emocional intensa que van provocar la rendició absoluta d’un públic que ha vist l’evolució d’aquesta soprano fins arribar a la cimera del seu art, que també va brillar en tots els duos amorosos amb Kaufmann. Amb cinc minuts d’aplaudiments, es demanava el bis, però Radvanovsky va reprendre l’acció amb el duo també sensacional amb Carlo Gérard, el criat convertit en revolucionari que, sempre enamorat de Maddalena, abusa del seu poder i culpa Andrea Chénier de traïdor fins que la força de l’amor d’ella pel rival el du al penediment. Abans, Carlos Álvarez, havent-hi actuat tantes vegades a un nivell sempre altíssim, va ser ovacionat com mai al Liceu després d’expressar les tribulacions del seu personatge, que reconeix trair els seus ideals per una passió amorosa frustrada.

El trio protagonista, doncs, va fer que el públic del Liceu vibrés i bramés com feia molt de temps que no ho feia. També va aplaudir generosament l’orquestra del teatre, dirigida per Pinchas Steinberg, el cor i la resta del repartiment mentre que va semblar complagut per la clàssica i discreta posada en escena de David McVicar. Semblava un espectacle per complaure aquells que insisteixen que l’“òpera és sobretot les veus”, però és difícil resistir-s’hi quan són tan belles. No sé si es pot cantar millor.