Continuïtat del pensar

A la seva mort, el professor Francesc Mirabent Vilaplana (Barcelona, 1888-1952) va llegar la seva biblioteca i l’arxiu a la Universitat de Barcelona, que va agrair el gest del seu catedràtic d’estètica penjant el retrat del donant al costat dels prestatges on va quedar dipositat el fons. Poc temps després, algú que devia haver-se servit amb profit d’aquells llibres, va despenjar el retrat i va escriure-hi al darrere: “No sé quién eres, pero tienes una biblioteca excelente.” L’anècdota la va explicar el professor Josep Montserrat durant el simposi que la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona va dedicar a Francesc Mirabent el desembre del 2014, i la recupera ara el director de la càtedra, Josep Vergés, en el prefaci a l’edició de les actes, per subratllar la importància de “conformar una continuïtat”, d’establir vincles entre generacions a través de les quals es forgi una “tradició de pensament”, encara que tot sovint les baules siguin aquestes figures discretes, difuses, d’oblit tan fàcil, com Mirabent. “Els personatges menys eminents amb facilitat són més representatius que no pas els personatges extraordinaris”, deixa anar Vergés en un incís que és decisiu per comprendre la importància d’una figura considerada menor en el sistema cultural del país. Perquè Mirabent encarna un destí recurrent en la vida intel·lectual del període que va de la República a la guerra, i de la revolució a l’exili, i de la derrota al franquisme: el pas de l’entusiasme benintencionat a la desbandada general i al morir-se lentament sota llibertat vigilada.

Aspirant a novel·lista en la primera joventut, amb resultats més aviat mediocres, als 32 anys Mirabent va acabar la carrera de filosofia i va esdevenir assistent de Jaume Serra Húnter, que sempre consideraria el seu mestre. El 1936 publica l’assaig De la bellesa i poc després s’exilia, a Roma i a París, d’on torna el 1937 per refugiar-se en zona franquista. Establert de nou a Catalunya el 1939, no va estalviar-se, però, el temut tribunal de responsabilitats polítiques, que finalment el va absoldre i li va permetre continuar fent classes a la Universitat de Barcelona, des d’on es va esforçar per mantenir el contacte amb els principals mestres d’estètica europeus, sobretot francesos, amb no poques dificultats, en el context de misèria moral i material de la postguerra.

Les actes del simposi, publicades dins la col·lecció “Noms de la filosofia catalana”, permeten aprofundir en el seu pensament estètic, que recollia les aportacions de Serra Húnter i Tomàs Carreras i Artau, a partir dels estudis de Joan Cuscó, Josep Montserrat, Abel Miró, Jordi Sales i Enric Trillas. Dins la mateixa col·lecció, la Càtedra Ferrater Mora també ha editat les ponències del simposi dedicat a Raimon Panikkar el 2015, i el que es va celebrar a l’entorn del vilafranquí Francesc X. Llorens Barba el 2016.