Una faula natural

Difícil, en un festival on hi sigui ella, que Björk no figuri entre els principals protagonistes. De les moltes coses que es poden escriure sobre ella és que és de tot menys una artista convencional. A la islandesa l’hem vista navegar de la música electrònica al lirisme, acaronant una arpa o un reactable, encapsulada en un vestit de fada o de musa japonesa. Dir-li eclèctica és quedar-se curt. Ahir, a l’escenari més gran dels quinze que hi ha al Fòrum, va escenificar una faula amb la natura com a protagonista. En un escenari decorat com un bosc fantàstic, i amb vestit rosa i màscara impossible, va sostenir el concert en Utopia, el seu darrer disc, on recobre l’optimisme després d’una etapa de desamors. Amb el suport puntual d’imatges virtuals –moltes d’elles flors–, Björk va esprémer el seu virtuosisme vocal amb Arisen my senses, The gate –de les noves, la més arrodonida–, Blissing me o Utopia, on van lluir les flautes, fins a set, que impregnen el seu últim treball. I els èxits? Els mínims, com ara un Human behaviour redefinit per a gaudi dels més devots.

No va ser Björk, però, l’única triomfadora ahir al Primavera Sound. Abans de la seva compareixença, el grup de Filadèlfia The War on Drugs va fer una exhibició de pulcritud, formulant d’alguna manera una sòlida resposta a tots aquells que creuen que el rock no és cosa del segle XXI. Va ser un d’aquells típics concerts difícils d’assaborir en les immensitats del Primavera Sound (no parlar a crits quan altres intenten gaudir de la música és la gran absència en el “decàleg de bon comportament” que enguany ha formulat el festival), però, no obstant això, es va poder palpar el savoir faire d’una banda que evoca ells grans clàssics del rock americà sense deixar de sonar rigorosament contemporània.

Sparks, d’altra banda, també van saber trobar un lloc entre les millors actuacions del dia. L’edat dels germans Mael (Ron, el teclista de rostre impertèrrit, en té 72; Russell, el bellugadís vocalista de registres operístics, 69) no va ser obstacle per fer vibrar l’audiència amb perles com Propaganda i This town ain’t big enough for both of us. Poc abans, Art Ensemble of Chicago –uns altres septuagenaris– van protagonitzar el que, després d’aventures com les de Sun Ra Arkestra o Kamasi Washington, ja s’ha convertit en un petit clàssic del festival: la sessió de jazz d’avantguarda a l’auditori, un espai que, malauradament, avui i demà deixarà de funcionar i que, ahir, va testimoniar una altra actuació digna de menció: la que el quartet guipuscoà de música electrònica Delorean, distribuïts a l’escenari com si fossin Kraftwerk, van fer a partir de les cançons de l’històric cantautor basc Mikel Laboa (1934-2008). Un triple salt mortal sense xarxa del qual tant Delorean com l’obra de l’autor de Txoria Txori van sortir sense feridures.