Moore, desfermat

Sempre disposat a agitar consciències i fer tremolar els poderosos, el documentalista nord-americà Michael Moore, Palma d’Or de Canes amb Fahrenheti 9/11 el 2004, capgira els nombres del títol al seu nou film, Fahrenheit 11/9. Si el primer feia referència al fatídic 11 de setembre del 2001, 11/9 és una data no menys dramàtica per als Estats Units, almenys seu parer: l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, el 9 de novembre del 2016.

Michael Moore torna a exhibir la seva megalomania en un documental carregat d’humor àcid i crítiques demolidores, que intenta respondre a dues preguntes: “Com hem arribat fins aquí?”. “Com en podem sortir?”. Amb les virtuts i defectes habituals al seu cinema (que inclou també Bowling for Columbine, guanyador de l’Oscar el 2002), sense matisos i amb una tendència gens dissimulada a l’apologia, el cineasta ha tornat a aconseguir l’aplaudiment de crítica i públic des que es va estrenar al Festival de Toronto. Les virtuts deuen superar els defectes.

L’anàlisi que fa de la desafecció del poble nord-americà pels seus polítics, la mirada serena i trista sobre el que està passant al seu país, l’esperança dipositada en una joventut assedegada de canvis o l’advertiment que fa contra els perills del feixisme són alguns dels aspectes destacats per la crítica d’un film que arriba als cinemes coincidint amb el segon aniversari de la presidència de Trump, i just quan acaba de perdre la majoria al Congrés.