Jo crec que sí, però m’agradaria fer un aclariment: crec que això és un joc irònic que fan els guionistes deliberadament per riure’s de l’excés d’importància que s’atorga a l’estat d’enamorament, a aquest impacte inicial imparable que et revoluciona. Fan de la parella una mena de clixé.

Estem molt acostumats a parlar de l’amor en el sentit de l’amor romàntic, de dues persones amb possibilitat d’establir un vincle, ja sigui esporàdic o de llarga durada. Però hi ha altres persones que viuen en un estat d’amor permanent, el que anomenem persones amoroses, un terme molt descriptiu, perquè és com un concepte de vida. Hi ha gent que està enfadada amb la vida i gent que li està agraïda, i crec que aquesta gent amorosa supera amb escreix qualsevol barrera que vulguem posar entre una definició i una altra, està per damunt de tot això. I em pregunto sobre aquesta gent amorosa, en sentit ampli: com és en una relació romàntica? Potser són duríssims i secs. No ho sé, és una pregunta que se m’acaba d’ocórrer.

Jo soc un indignat per conformació cromosòmica. M’indigna la injustícia, els abusos, la falta de respecte, els costums a què ens agafem sense revisar per què els seguim... Més enllà de tot això, m’ha tocat un camí en què soc un privilegiat. Això no implica que deixi de pensar el que penso, però també he de ser una mica agraït en el sentit que, en un món tan injust, tan desnivellat, en què l’1% de la població mundial té tanta riquesa com el 99% restant, no puc deixar de reconèixer que soc un privilegiat. Si jo em queixo, què queda per als altres? Però això no significa que no pugui dir el que penso.

És complex. Tot està en moviment, nosaltres també, i repassem les nostres opinions i criteris, anem aprenent en el camí. Això necessàriament implica fer alguns canvis o ajustaments. Si partim de la base del moviment, és probable que els moments de ruptura es produeixin per raons concretes, i en alguna retrobada, encara que siguin les mateixes persones, pot ser que hagin après alguna cosa en el període no compartit i vegin en l’altre el que havien perdut de vista.

No crec gaire en la mitja taronja, em declaro definitivament opositor d’aquest concepte. Em sembla injust, d’un simplisme que no ens fa cap bé. I no sé a qui beneficia aquesta idea que ens han ficat al cap, que si no trobem la nostra mitja taronja no estem complets. No crec que sigui així. Per bé o per mal, estem complets amb el que som. Sempre m’ha sonat malament la mitja taronja, va aparellada amb els tabús, el que s’ha de fer i el que no. La humanitat ha patit molt històricament per les normes que han imposat uns senyors que no coneixem. El concepte de mitja taronja sembla indicar que ens cal alguna cosa externa per definir la nostra essència humana.

La infidelitat més atroç i perversa és amb un mateix. Som molt durs a l’hora de jutjar-nos, som més proclius a atendre raonaments i prerrogatives que ens han establert, que a mirar cap a dins de nosaltres i entendre’ns. La lleialtat és una altra cosa, però les qüestions més físiques, de desitjos, són més trivials. Però vaja, això pot sonar a l’excusa d’un pocavergonya.

Probablement es deu al fet que els guionistes van establir que els personatges centrals i els del seu voltant fossin d’un nivell social i intel·lectual alt, gent instruïda, que ha rebut una educació. El meu personatge és un professor de literatura a la universitat. Això afecta els diàlegs i els acosta a Escandinàvia. No es crida, no hi ha violència, o està psicoanalitzada.

És difícil fer una anàlisi sobre un moment frontissa com aquest. Poses el dit exactament en la tecla del que començo a percebre. La veritat és que, de l’edat, m’afecta molt la part física: els genolls, la cintura, el coll... No és com quan tens vint anys, que et dutxes, prens una aspirina i saltes a la pista. Però més enllà d’això, no m’afecta la feina. Probablement perquè la nostra indústria és bastant més perversa amb les dones que amb els homes.

Pot fallar, no és una regla estricta, perquè hi ha les individualitats, i un pot ser fill d’uns pares exemplars, amorosos, oberts, estimuladors i generosos, i agafar el camí equivocat. Però són importants si partim de la base que naixem sense prejudicis racistes, sexistes o del que sigui, tots són heretats, se’ns van adherint pel camí: a la família, l’escola, el barri, la ciutat... L’home és en gran mesura producte de les circumstàncies que li ha tocat viure. L’atmosfera familiar és molt determinant.

Sí, d’esperança n’hi ha sempre. El meu país té una tendència cíclica que comença a preocupar-me. Passar pels mateixos llocs no fa que necessàriament aprenguem la lliçó. Estic una mica cansat de donar la culpa als polítics. Culpar-los només a ells és com tirar pilotes fora, forma part del mateix axioma d’esperar que algú vingui a salvar-nos o enfonsar-nos. Cal treballar més cap a dins, cal reflexionar i aprendre. Com que som una democràcia molt jove, encara, ens hem d’atorgar la possibilitat d’anar aprenent i prenent nota per intentar no cometre les mateixes errades. Però sembla que no és fàcil per a l’Argentina actual.