Hi ha concerts que deixen per sempre més una petjada a les nostres memòries. Dilluns, al Palau, la visita del Balthasar Neumann Chor und Orchester sota la direcció de Thomas Hengelbrock per interpretar el Rèquiem (1791) de Mozart va acabar per erigir-se en un concert d’aquesta categoria. I no era, en absolut, fàcil fer-ho en una sala que, el 1991, va acollir una de les versions més extraordinàries mai realitzades d’aquesta obra amb J.E. Gardiner com a protagonista. Si el 1991 es va fer el 5 de desembre (la data de la mort del geni salzburguès), ara Hengelbrock ho ha fet un dia després de la data del seu naixement. Escriure sobre Hengelbrock és fer-ho sobre un dels noms referencials i més versàtils de l’actual panorama. Sorgit del món de l’anomenada interpretació històrica, ha acabat, però, dirigint orquestres modernes i en espais il·lustres com el Festival de Bayreuth. La seva concepció s’entronca amb un concepte radical de la interpretació on aquesta està posada més al servei de la recreació que no al de la transmissió. La recreació el va portar, així, a interpretar amb grans forces corals i orquestrals una obra de petit format com la Missa superba de J.C. Kerll, a enllaçar el final d’aquesta amb l’Introitus del Rèquiem, a convertir el Dies irae en una manifestació d’expressionisme que ens va fer saltar les llàgrimes, a reformular el quartet vocal del Recordare en una nova formulació amb intervencions corals, a revelar-nos l’Agnus Dei com un número romàntic. Va ser una versió al servei de l’exhibició d’unes forces corals i orquestrals de primer ordre que van coronar una versió tan personal com fascinant, fins al punt que a alguns els va costar poder dormir a la nit.