Primer és un llibre de còctels que està centrat en còctels clàssics, no la nova cocteleria que hi ha ara, i és així per un senzilla raó: el còctels clàssics poden explicar històries. El que hem fet és triar-ne uns quants i explicar les anècdotes que els envolten.

Es tracta d’un llibre il·lustrat que conjumina els relats amb les receptes de com es preparen al bar Dos Billares de l’hotel Casa Camper de Barcelona per l’Archie, un bàrman cubà que en realitat és un fotògraf que ha esdevingut cocteler. L’Archie explica com prepara aquests còctels coneguts arreu del món. A més cada còctel està relacionat amb diferents comunitats creatives de Barcelona: dissenyadors, grafistes i artistes com ara Antoni Miralda, que sempre ha lligat el seu art al menjar i beure.

No. Cada història es relaciona amb un còctel perquè té a veure amb el tema. Per exemple, el gintònic es pot preparar de mil formes, la més curiosa que conec és una performance que feia el dissenyador Martí Guixé, que polvoritzava el gintònic a l’aire. Sense prendre’l de manera líquida podies acabar torrat només inhalant-lo pel nas. És una manera de prendre un gintònic proposada per un dissenyador, no per un bàrman, un dissenyador que ha fet gran part de la seva carrera al voltant del tema del menjar. D’aquí la relació que estableixo entre el disseny i el gintònic.

Sí. Hi ha també un homenatge a una parella: l’artista pluridisciplinari Antoni Miralda i la cuinera Montse Guillén, que als anys setanta van fer un projecte increïble: l’Internacional Tapas Bar & Restaurant al barri de Tribeca, a Nova York, un projecte friqui, rar i kitsch, on anava Andy Warhol a menjar botifarra amb mongetes perquè només servien plats catalans, i aquesta història està relacionada a l’apartat dedicat al còctel Margarita perquè servien el Margarita Blue, dit així perquè el feien amb curaçao blau, i no es bevia amb copa sinó amb porró.

Hem de tenir en compte que s’expliquen històries molt diverses de l’origen de cada còctel. Del Dry Martini també hi ha diferents relats, el que més m’ha sorprès és el que situa la seva creació en un poble anomenat Martínez, a la badia de San Francisco. Al segle XIX se servia una beguda que consistia en –aleshores no existia el Martini– vi de Sauternes, que és dolç, amb una ginebra de l’època –aleshores eren dolces, no seques com ara. Això va anar evolucionant fins que van aparèixer les ginebres seques i d’aquí, el Dry Martini. També el Dry Martini va sortir en una pel·lícula de 007 en què Bond deia la cèlebre frase: “Agitat, però no remogut”, però en el següent film es va canviar la ginebra per vodka. L’anomenaven Martini Vesper. La raó del canvi va ser que la casa Smirnoff volia introduir-se al mercat americà i va pactar amb els productors.

Aquest és un projecte de l’hotel Casa Camper. És un projecte de comunicació. En comptes de fer una plana de publicitat en un diari, pel mateix preu s’ha fet un llibre.

Jo soc de formació arquitecte, però no he exercit. Quan vaig acabar la carrera em vaig posar en el món de les publicacions sobre disseny: Revista de Diseño va ser la primera especialitzada que hi va haver a tot l’Estat; després, Ardi, i he seguit fins arribar al món de la producció de disseny. Tinc un perfil estrany perquè toco el disseny en els seus 360 graus. El que li vull dir per respondre a la seva pregunta és que en sé molt més, de disseny, que de còctels, però els còctels em semblem un vehicle fantàstic per parlar de disseny. També hi ha una realitat editorial, que és que els llibres de disseny van a la baixa, cada cop hi ha menys novetats. Per contra, els llibres il·lustrats estan a l’alça, aleshores semblava interessant parlar de disseny amb el suport de la il·lustració i el còmic perquè la gent ho percep d’una altra manera. I he utilitzat un tema que s’ha posat molt de moda: el còctel. He de dir que hem fet aquest llibre sense provar-ne cap. Ja li dic, jo no soc cap especialista en combinats.

La parcel·la que ocupaven els dissenyadors als anys setanta i vuitanta, l’ocupen ara els cuiners i els bàrmans. Els trobem a totes les portades dels dominicals i a tot arreu, fet que ja no succeeix amb els dissenyadors.