Sentimentalisme social

Al darrer Festival de Canes van competir a la secció oficial dues pel·lícules de les quals no dubtarem de les seves bones intencions humanistes, però que plantegen uns mateixos dubtes que, de fet, no són aliens a cert cinema social que insisteix a acumular tota mena de desgràcies en uns personatges amb una situació prou difícil, per la qual cosa no necessita de remarques dramàtiques, i en l’aposta per un sentimentalisme que acaba diluint una perspectiva veritablement crítica sobre la realitat que suposadament vol denunciar. Una és Cafarnaúm, de la directora libanesa Nadine Labaki, i l’altra és la que ara ens ocupa: Yomeddine, primer llargmetratge de l’egipci A.B. Shawky, que, després de passar per Canes, va guanyar diversos premis en un festival tan generós amb els bons sentiments com la Seminci de Valladolid.

Yomeddine està protagonitzada per un leprós (interpretat per un actor no professional, Rady Gamal, afectat realment per la lepra) que, acollint un nen orfe, fuig del lloc on està confinat per emprendre un viatge per Egipte a la recerca de la seva família i el descobriment dels motius pels quals va ser rebutjat. Com he apuntat, en la seva odissea ensopegaren amb tota mena d’obstacles, contratemps i rebuigs. Tot hi està remarcat: el dramatisme és exacerbat, però a vegades aposta per un registre de comèdia que es fa gruixuda. Però sobretot es remarca aquella mena de sentimentalisme descarat, per no dir-ne sensibleria, que determina l’absència d’una mirada que posi realment en evidència els motius de l’exclusió i de la pobresa. És curiós, però significatiu, que en els dos films esmentats els culpables siguin fonamentalment els pares.