“Em sento impressionat pel Rufus d’ara fa vint anys”

Els últims anys he fet un viatge musical fantàstic, ja fos amb la meva segona òpera, Hadrian, o treballant a partir de sonets de Shakespeare. Sé que molts dels meus fans ho han disfrutat i que, en un futur, probablement tornaré a fer projectes com aquests, però ara em calia retrobar-me amb la meva faceta de cantautor, amb la meva feina de cada dia. Mentre preparo el nou disc, que sortirà d’aquí a un any, em semblava convenient recordar d’on vinc. Torno a estar preparat per entretenir les masses! [riu].

Em toca fer el paper de pare adorable i dir que estimo els meus discos equitativament i que, en molts aspectes, estan tots interconnectats. Aquells dos primers discos, però, eren força diferents. Rufus Wainwright, el meu debut, bevia de l’escola tradicional dels singer-songwriters, amb molt arrelament a la Costa Oest i amb músics de primera com Jim Keltner o Van Dyke Parks. Amb Poses, en canvi, vaig intentar obrir una mica la meva paleta de colors. Era un disc més contemporani i tenia més moments més pop, inclús operístics. M’agrada la transició que hi ha entre un disc i l’altre.

Sí, i el segon, francament, també. Jo aleshores era molt ingenu i estava en mans de Jon Brion, el productor. Amb el segon, d’altra banda, Pierre Marchand [productor] tenia molta feina, així que, en fi, si es van allargar va ser per aquelles coses de productors. El disc que estic fent ara és amb Mitchell Froom i viu un procés completament diferent. Sap molt bé com economitzar el temps!

Em sento impressionat per com era fa vint anys, ja que tenia un fort instint de supervivència i molta voluntat per conquerir el món. Com a músic em sento ara més madur, i la meva veu és millor, però aleshores tenia una gran seguretat en mi mateix. M’agradaria haver cantat una mica millor, però les experiències que es tenen amb vint anys no són les que es tenen quan en tens més de quaranta.

És curiós, però Joni Mitchell representa una incorporació tardana en el meu món. És estrany perquè vaig créixer al Canadà i la meva mare, Kate McGarrigle, va compartir-hi escena. Sabia qui era i coneixia molts dels seus èxits, però no vaig aprofundir realment en el seu cançoner fins que el meu marit, que va créixer a Alemanya, me’l va descobrir. Va ser un gran regal.

Molt, sobretot amb la feina dels cantants. T’he de dir que va ser un èxit i que, a Catalunya, ara mateix hi ha un gran interès per escoltar-la. Espero que la pugueu veure aviat!