Desitjar fins al final

Fa dos anys, a Canes, va presentar-se la pel·lícula 120 battements par minute, que, a partir de l’experiència personal del director i guionista Roben Campillo, aborda els inicis de la lluita política, a la primeria dels passats anys noranta, per conscienciar sobre la malaltia de la Sida i exigir una resposta social, de l’administració pública i de la indústria farmacèutica.

L’any passat, en el mateix festival, que està començant una nova edició, Christophe Honoré hi va dur una mena de rèplica en clau íntima (personal, però no política) sobre aquells mateixos anys, en què el virus va convertir-se en una mena de plaga a tot el món.

El cas és un dels seus protagonistes de Plaire, aimer et courir vite / Vivir deprisa, amar despacio (un escriptor desencisat interpretat per Pierre Delanchondamps, descobert en aquell film gai tan joiós com sinistre: L’inconnu du lac), que està malalt a causa de la Sida i, amb el desig de viure el més intensament possible el final dels seus dies, manté una relació amb un jove bretó (com ho és Honoré, que tenia 23 anys el 1993, en què està ambientat el film) amb ganes de noves experiències i de menjar-se el món. Aquest jove, encarnat per Vicent Lacoste, és un cinèfil i és precisament en un cinema de Rennes on comença la relació (tan inconstant, sovint en la distància, com intensa) entre els dos mentre s’hi projecta el film El piano, de Jane Campion. Com és propi del seu director, que tant ha abordat el genere musical (Les chansons d’amour) com el tremendisme melodramàtic (Ma mère), hi ha una pulsió romàntica en aquesta pel·lícula, que té bells moments, però que a vegades es perd en un cert excés sentimental i una certa autocomplaença.