Ple fins a la bandera per celebrar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marta Pessarrodona. Ple derivat de la importància del guardó però també pel personatge. El premi és per a la Marta, però també per a la poesia, per a la bona literatura i per al model de dona que ha representat al llarg de dècades. La vaig conèixer pels articles de la revista Camp de l’Arpa quan jo era encara un adolescent i després Jaume Pont em va iniciar en la seva poesia, que ha estat pont de diàleg entre cultures, cosmopolita i amb els ulls oberts.

La Marta és un personatge especial, que t’omple, que et convida a un Dunhill mentre la seva gossa corre pel jardí de la seva casa de Mira-sol. Ahir, estava resplendent, amb dos llibres nous a les llibreries i amb un Premi d’Honor que corona una llarga trajectòria sempre al peu del canó. Després d’un magnífic espectacle de músics, poetes, ballarins i actors amb la Marta Guallar al capdavant, el primer que va dir és: “Tan bon punt es va poder fer públic que se’m concedia el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, em vaig arrecerar en un text de Hannah Arendt referit a Gottfried Lessing que diu, més o menys, que els honors ens han de provocar modèstia. També vaig recordar la modèstia del pare Miquel Batllori, amic. Batllori deia que el seu únic mèrit era haver viscut sempre prop de bones biblioteques. En qualsevol cas, aquest gran honor d’avui els asseguro que em fa fer professió de fe en la modèstia. Passats uns dies, però, vaig recordar i aplaudir una vegada més allò que Frederic Mistral, el poeta occità guanyador del premi Nobel, va dir a un jove Jacint Verdaguer: ‘Il faut être fier.’ És a dir, cal ser orgullós.” I l’orgull ha estat una constant per a l’autora de Berlin Suite, que no va oblidar el calvari de l’amic Jordi Cuixart (que va enviar frases fonamentals: “La repressió de l’Estat és el nostre millor altaveu” o “més enllà de la poesia, res”), així com els consellers Joaquim Ferrer i Joan Guitart i l’arquitecte Federico Correa, tots quatre fonamentals en la internacionalització de la literatura catalana. Pessarrodona va voler recordar que el primer poeta a rebre aquest honor va ser un poeta vallesà, Pere Quart “qui, per cert, em va honorar amb una certa amistat, la que és possible entre un mestre i una alumna, és clar. La darrera, Montserrat Abelló, de l’edat de la meva mare i una exiliada. Per aquells atzars tan catalans, se’m va demanar, i ho vaig fer amb molt de gust, que la prologués, quan va publicar per primera vegada a Catalunya. Contrasentits, en certa manera, als quals ja estem avesats”. Pessarrodona ambé va tenir un record pel compromís feminista i per noms concrets d’aquest viatge com Joaquima Alemany, Pilar Aymerich, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Frederica Montseny, Caterina Albert (“em nego al seu pseudònim mascle, producte d’una agressió de gènere de l’època”) i Mercè Rodoreda.

La Marta ha travessat més de mig segle d’història i cultura del país des de la publicació de Primers dies de 1968 i Setembre 30, que duia un pròleg de Gabriel Ferrater, de qui va ser parella. D’aquest bagatge manté una fidelitat amb les literatures sobretot la castellana –que sempre reivindica–, l’anglesa, l’alemanya i la francesa.

En una de les gravacions que s’alternaven amb l’espectacle, Àlex Susanna va definir la poesia de la Marta com a “lirisme contaminat per la història”. Lluïsa Julià va afirmar que la poeta havia intentat que la nostra cultura fos sempre de primera divisió. Entre Pere Ballart, Andreu Gomila, Àngels Gregori i els esmentats, una idea majúscula: la poesia de la Marta ens ha fet la vida més habitable. Felicitats!