Art

JOAN VICENS TARRÉ

ÉS EL NOU PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ DE MUSEÒLEGS DE CATALUNYA

“Un museu amb molt públic no vol dir que sigui un museu de qualitat”

Joan Vicens Tarré, director del Museu de la Terrissa de Quart, treballarà perquè la veu del col·lectiu de museòlegs, “apassionats” però molt maltractats, sigui més escoltada. I respectada

Podríem resumir-ho així: els museus volen i no poden?
Els museus, com tots els equipaments culturals, estem mancats de recursos. Primer econòmics i moltes vegades també humans. Els professionals que ens hi dediquem ens desvivim per la nostra feina. Però de miracles no se’n poden fer, no. És a dir, que sí, que volem i no podem! Però no és que nosaltres siguem els més desgraciats: és un problema que afecta tot l’Estat i altres països.
Parlem dels recursos econòmics. En el primer Fòrum dels Museus de Catalunya que es va celebrar fa uns dies, es va dir que els pressupostos s’han recuperat i que han tornat al punt de partida d’abans de la crisi.
En general, sí. Trobaríem alguns casos que no. Però, compte, el 2008 les coses tampoc estaven per lligar els gossos amb llonganisses. Hem remuntat, però les partides no són suficients perquè mai no ho han sigut, de suficients. No hi ha hagut mai vaques grasses en el sector. I no tot ho són els diners. El capital humà també és fonamental.
Ja hi anirem, al tema de personal. Però abans: és una utopia pensar que les reduccions públiques es poden suplir amb finançament privat?
La cultura del mecenatge no està implantada aquí com en altres països europeus. Bàsicament els pressupostos es nodreixen de diner públic, tot i que cada vegada més els responsables dels museus s’han de trencar les banyes per trobar recursos privats. I hem d’anar cap aquí: ja no podem comptar que l’administració ens ho pagarà tot. Però, insisteixo, els diners no ho són tot...
Doncs som-hi. El que no s’ha refet sinó que fins i tot encara s’ha retallat més són les plantilles dels museus.
El sector professional dels museus està molt tocat. No tenim un reconeixement. I sota la fórmula d’externalitzar serveis s’estan fent autèntiques barbaritats. Autèntics abusos.
Tot va començar subcontractant el servei de la neteja...
I ha continuat amb els museòlegs. I no té aturador. Hi ha alguna empresa que tant et pot servir personal de neteja i de seguretat com educadors, importantíssims per als museus. I això fa por. Aquestes empreses demanen perfils de candidat a treballador molt elevats, però el contracten amb una categoria molt baixa cobrant una misèria l’hora. I quan dic una misèria vull dir per sota del servei de la neteja. I això és gravíssim. Per això hi ha les vagues que hi ha als museus de Barcelona. Arriba un moment que t’has de rebel·lar. Aquesta és una de les nostres missions des de l’associació: lluitar pel sector perquè està molt explotat. Hi hem de posar fre.
Només un 51% del personal dels museus és propi.
Si no lluitem, el perill és que cada vegada n’hi hagi menys. A veure: si les externalitzacions estiguessin remunerades com déu mana, també tenen els seus avantatges.
Té prou veu l’associació per dur aquesta lluita?
En té poca, per això l’administració no ens té en compte. Som 460 socis. L’any que ve complirem els 25 anys. Però tenim clar el que hem de fer: agafar-nos de la mà d’altres associacions professionals de patrimoni cultural, digue-li gestors, digue-li restauradors, digue-li arxivers... Si anem tots junts, sense perdre la nostra identitat, tindrem més pes. Fins ara hem treballat aïllats, mirant-nos el melic, i és un error. Hem de fer lobby.
Amb les designacions dels directors dels museus, no hauria de ser més contundent l’associació per exigir convocatòries transparents i amb igualtat d’oportunitats? Tenim el cas recent del Museu Marítim...
Amb la llei a la mà, la convocatòria del Marítim no és il·legal. Èticament és del tot reprovable, sí. Per això necessitem tenir pes, per pressionar les administracions perquè aquestes coses no passin. Que passen, no només al Marítim. De protestar, ja protestem, però ens fan el cas que ens fan.
Els polítics estan obsessionats amb les xifres de visitants dels museus. És una batalla perduda?
La lectura fàcil és que un museu d’èxit és el que té molt públic. Però que un museu tingui molta quantitat de gent no vol dir que sigui un museu de qualitat. Hi ha estudis que es dediquen a comptar el temps que les persones dediquen a visitar un museu. I et surt que hi ha gent que s’hi està deu minuts. Deu minuts! Faig la foto a l’obra estrella i ja puc dir a tothom que hi he anat. Quin èxit és aquest?
Tres o quatre plans de museus després, l’actual convenç al sector? Tot i que, per cert, encara no està aprovat pel Parlament...
Sí, la Generalitat ha fet molt bona feina. En Jusèp Boya [ex-director general] s’hi ha deixat mitja vida, per no dir tota. Hi ha consens. Serà una gran eina.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia