Per si algú encara no s’havia tret la bena dels ulls, els nens nord-americans van deixar clar el 1990 que els temps havien canviat. Segons un estudi sociològic, Super Mario era el seu personatge de ficció preferit. Game over, Mickey Mouse. Els videojocs havien imposat unes noves regles i no els esperava res les següents dècades que els debilités. Tot el contrari: el fenomen ha anat en augment. Avui un 60% dels europeus en són usuaris entusiastes, i compte amb la mitjana d’edat: 36 anys.

Amb el mateix fervor, però, es criminalitzen. De tòpics i de prejudicis a l’entorn dels videojocs n’hi ha tants que només per sentir el plaer de veure’ls esmicolats un darrere l’altre paga la pena visitar l’exposició que presenta el CCCB: Gameplay. La cultura del videojoc (fins al 3 de maig). Que és una mostra per jugar, sí, i aquest serà el principal reclam del públic més jove (i el no tan jove, si ens creiem els 36 anys de mitjana) que no acostuma a posar els peus en els museus. Però també és una mostra que “va més enllà de l’entreteniment”, avisen els seus comissaris, Óliver Pérez Latorre i Jérôme Nguyen.

Per sort, alguns debats ja s’han superat. “Evidentment que els videojocs són art”, van assegurar rotundament el 2012 els responsables del Moma de Nova York per justificar que havien adquirit l’emblemàtic Tetris, entre d’altres jocs històrics que han fet el salt de les màquines recreatives i de les consoles domèstiques als telèfons mòbils. Si el Moma diu que el mític Pong, el primer videojoc de masses, va ser culturalment tan revolucionari com Les senyoretes d’Avinyó de Picasso, tothom a callar.

Tot i la seva pròpia idiosincràsia, els videojocs “no són un món cultural encapsulat”, sosté el tàndem de comissaris del CCCB. L’exposició juga fort amb les connexions amb les altres arts. El còmic, la literatura fantàstica i de ciència-ficció o el cinema, “d’influències bidireccionals”. Inclòs el cinema mut, amb clares ressonàncies còmiques amb els videojocs de plataformes.

Tot va començar el 1952

A la mainada (i no tan mainada) li sorprendrà descobrir que el videojoc més primigeni el va inventar un estudiant de Cambridge el 1952. Era un rudimentari tres en ratlla que no presagiava la sofisticació a la qual arribaria el mitjà. Sofisticació tecnològica, de disseny i de discursos. A aquí és on vol anar a parar l’exposició: a les idees que difonen els videojocs. “Cada videojoc és una forma de veure el món”, prediquen els comissaris. I no per a tots preval la llei del més fort. Violència i videojoc no són germans. Al CCCB s’han reunit treballs alternatius, aliens a la indústria, que propaguen discursos antibel·licistes. September 12th ens porta a una ciutat de l’Orient Mitjà en què disparar míssils contra terroristes té l’efecte contrari: matar-los genera la seva reproducció descontrolada.

Tampoc tots els videojocs repliquen models testosterònics masclistes. A Life is strange les heroïnes són dues dones que s’estimen. Sísif és un altre cas dissident amb els patrons neoliberals capitalistes amb què ens pensem que estan tallats tots aquests productes lúdics virtuals. L’esperit competitiu i el fracàs com a concepte prohibit hi queden del tot anul·lats perquè el jugador sempre perd.

“El videojoc és un llenguatge i una eina, ras i curt”, i pot jugar a favor o en contra del sistema hegemònic. Inclús ens pot ajudar a ser més humans. Virtual perfusionist s’utilitza com a entrenament en operacions de cor. I Lands of fog promou la socialització lúdica dels nens autistes. Jugar no és mai innocent.