Bronko, el primer llargmetratge del polifacètic artista blanenc Isaac Ulam –conegut sobretot fins ara per la seva faceta com a músic–, s’està convertint en un fenomen en el circuit del cinema independent dels Estats Units, on ja ha rebut el premi del jurat en l’Arizona Underground Festival, de Tucson, i després el premi al millor llargmetratge internacional a la secció oficial del Rivercity Underground Film Festival de Texas. A més, Ulam i el compositor de la banda sonora de Bronko , Paul Fuster, van saber que la pel·lícula havia rebut aquest últim guardó mentre es projectava, el desembre passat, al mític Film Noir Cinema de Brooklyn, on torna a estar programada el dissabte 18 de gener.

I ara és el moment que Bronko torni a casa. La pel·lícula d’Isaac Ulam celebrarà la seva estrena a Catalunya i l’Estat espanyol amb una sessió especial als cinemes Ocine de Blanes, el proper divendres 17 de gener a les 22 hores. Organitzada per l’Ajuntament de Blanes i la productora del film, Ataxia Neon , aquesta sessió d’estrena serà gratuïta i s’hi podrà assistir amb les invitacions que es poden recollir –màxim, dues per persona– a Casa Saladrigas o enviant un correu a [email protected].

La pel·lícula serà presentada per Ulam i l’alcalde de Blanes, Àngel Canosa, i després de la projecció tindrà lloc un cinefòrum. L’artista tenia molt clar que l’estrena de Bronko s’havia de fer a Blanes, també perquè bona part dels membres de l’equip tècnic i artístic del film estan també vinculats a Blanes, entre ells les actrius Fàtima Ponsdomènech i Freyja Palau.

L’endemà de la projecció, el dissabte 18, s’inaugurarà a Casa Saladrigas l’exposició Les restes del naufragi (20 h), dedicada al singular univers de Bronko, que s’hi podrà visitar fins a l’1 de febrer. En principi, està previst que Paul Fuster hi toqui alguns temes en directe. L’exposició tracta el personatge de ficció de Bronko com si fos una persona real i els visitants hi podran entrar en la particular atmosfera del film, amb elements audiovisuals i altres creacions d’Isaac Ulam. Bronko planteja “una visió ascètica sobre una persona que detesta el model social disfuncional que aquesta societat proposa, i opta per la via de l’autodestrucció”. Ulam reconeix que part de la història és autobiogràfica i reflecteix algunes de les seves experiències com a addicte, amb bones dosis de crítica social però també espiritualitat.