Poliamor cap a la llum

Després d’acceptar l’encàrrec de Jackie, que reconstrueix com la vídua de John F. Kennedy va crear una llegenda entorn del seu marit assassinat, Pablo Larrain ha tornat a Xile, però no per abordar novament la història recent del seu país (sobretot la dictadura de Pinochet i la seva herència, tal com ha fet a Tony Manero, Post-Mortem i fins El club, però també el pes d’una figura com Neruda, que desmitifica en el film homònim del 2016) mostrant-ne la seva sordidesa amb un distanciament polític amb el qual sembla, de fet, voler furgar més aviat en la sordidesa humana. Amb Ema s’instal·la en el present, rodant a la bella ciutat de Valparaíso, per seguir una jove ballarina que, turmentada per haver retornat un nen adoptat, fa un viatge d’alliberament, d’autoafirmació i de reconciliació amb ella mateixa i el món a través d’una experiència poliamorosa. O un viatge cap a la llum amb la presència simbòlica del foc.

Tal com Neruda i Jackie, Ema està construïda amb una fragmentació narrativa que, en el seu cas, crea una certa incertesa temporal. La seva atmosfera onírica també fa dubtar sobre què és real o què és una projecció mental de l’omnipresent protagonista, interpretada per Mariana di Girolamo, que Larrain sembla filmar amb una fascinació que, a més de fer-ho a la resta de personatges o només presències, vol imposar a l’espectador. Al principi tot és molt esquinçat i agressiu, amb diàlegs que semblarien d’una Yerma moderna que li diu “porc infèrtil“ i “condó humà” a la seva parella, un coreògraf més gran (Gael Garcia Bernal) del qual, per retrobar-s’hi, s’ha d’alliberar. I és així que, mentre també exerceix la seva seducció en una parella molt determinada, s’integra en un grup de noies que, en contra del coreògraf guru, afirma que el regaetton és el súmmum de l’alliberament del cos de la dona. Començant com un drama recargolat, Ema sembla al final una comèdia poliamorosa. Un retrat feminista de les joves actuals? Més aviat una fabulació cool capritxosa i suposadament transgressora.