Cultura

Txema Romero

DIRECTOR DEL MUSEU D'ART DE CERDANYOLA

“Els museus hem d’obrir-nos a la cocreació”

El museu del segle XXI? “Més obert, més contemporani, més lliure i menys sotmès al poder polític i econòmic”

Durant el llarg confinament, va patir per la seguretat i la conservació de les obres, però alhora el va reconfortar veure que no estava sol –que ho està, i molt, de sol, sempre– en la seva custòdia. Des del conserge als Amics del Museu, amb la seva incansable Fina Duran, s’hi van implicar. Aquesta xarxa d’afectes ciutadans són l’origen del Museu d’Art de Cerdanyola, creat fa onze anys. Txema Romero (Lorca, 1973; tenia mesos quan va arribar a Catalunya) també hi era llavors. I hi és ara per explicar-nos la realitat dels museus petits.

Només tenim ulls per als grans museus; els primers, els mitjans de comunicació. Som prou conscients dels valors i de les problemàtiques dels museus locals, que són majoria al país?
Som els que podem garantir l’accés a l’art i la cultura fora de les grans ciutats i els que tenim un contacte directe amb la societat: són els nostres mateixos veïns. En la pràctica totalitat dels casos, no disposem de mitjans humans ni econòmics.
Fa l’efecte, però, que esteu més ben preparats que els grans per suportar aquesta nova crisi.
Els petits patim des de fa anys una situació agònica. Ens hem acostumat a fer màgia amb la misèria i l’oxigen de les subvencions de la Generalitat i la Diputació. El Museu d’Art de Cerdanyola va obrir fa onze anys en plena crisi. Mai hem vist uns pressupostos generosos, però això ens ha obligat a aguditzar l’enginy, a treballar en xarxa amb altres museus, a crear complicitats amb artistes, crítics, agents culturals i associacions i a potenciar la nostra funció social. Als grans museus els han exigit esdevenir un recurs turístic i econòmic, i aquesta és la gran trampa. S’ha equiparat la cultura al turisme i al rèdit econòmic. I la cultura és un dret, com ho són la salut i l’educació. Les biblioteques no donen diners i ningú les qüestiona. Nosaltres patirem, ja estem patint, perquè s’hauran d’atendre urgències, però probablement els museus rendibles econòmicament patiran molt més.
El museu com a centre d’espectacles de masses ha quedat liquidat? O està hivernant?
Aquesta imatge del museu està directament vinculada al model econòmic del país. Prioritzar la rendibilitat econòmica, el públic turista per sobre de l’usuari, ens porta a museus sense ànima, a una extensió més de la ciutat parc temàtic. Si els museus estan lligats a les directrius polítiques i als objectius econòmics, no podran ser mai socials, ni espais de debat, pensament, benestar i llibertat.
A quins canvis creu que la pandèmia forçarà els museus?
Com sempre em diu la companya Jacqueline Garner, la Covid-19 ha provocat un efecte lupa: ha ampliat les virtuts i els defectes dels museus. Ens hem vist abocats d’una manera febril a la dimensió digital, en molts casos sense prou coneixement dels canals ni una planificació estratègica. Per tenir el museu en línia primer hem de documentar, digitalitzar i crear els continguts, i molts museus no hem fet els deures perquè manava la difusió i visibilitzar activitat. Ens costarà molt, però hi ha lliçons que no podem oblidar. Una, que el museu ha de complir amb el seu objectiu de preservar i documentar les seves col·leccions. Dues, que la recerca és fonamental per crear continguts, amb discursos que no poden ser ja únics ni lineals. I tres, que la dimensió del museu no pot ser només la física, a partir d’ara ha de conviure amb la virtual, i aquest equilibri ens pot permetre d’introduir la visió protagonista de l’usuari i de diverses disciplines que reflecteixin els interessos i la realitat d’una societat i d’un temps divers i en canvi constant. La voluntat, vocació i passió de les persones que treballen als museus hi és, però sense recursos i l’entrada d’una generació jove que complementi amb energia i noves perspectives estem condemnats a l’immobilisme, la precarietat, la frustració i, el que és més trist, a la desconnexió amb la nostra funció de servei púbic.
Com hauria de ser el museu del segle XXI?
Com l’època que vivim... en constant transformació però sense trair la seva missió, que és primigèniament i principalment social. Estic absolutament en desacord amb el museòleg gestor. El museu ha de ser un centre especialitzat, una institució que conservi i creï coneixement connectat amb la universitat i amb d’altres professionals i disciplines. Sobretot haurà de ser més participatiu, més contemporani, més lliure i menys sotmès al poder polític i econòmic. En definitiva, l’objectiu hauria de ser aconseguir un museu inclusiu, igualitari i integrador, educador i saludable. Hauríem de ser capaços de fer el que han aconseguit les biblioteques: articular la cultura social. Els museus no hem de tenir complex de ser també centres socioculturals en què les nostres col·leccions i els referents de la cultura i la societat actuals dialoguin.
S’expliquen bé els museus?
Tenim un greu problema de comunicació, d’entrada per donar-nos a conèixer. Sovint iniciatives molts trencadores que fem passen inadvertides. Pel que fa als continguts, probablement mantenim discursos massa rígids. No es pot perpetuar el concepte de l’exposició permanent impermeable. Sempre sobre la base que no ho hem d’explicar tot, que no tenim la veritat absoluta. Potser hem d’apostar més per plantejar dubtes... Crec més en el valor mirall dels museus i de l’art que no pas en l’enciclopèdic. A mi m’agradaria que ens utilitzessin més, obrir-nos a la cocreació. Perquè a vegades volem abordar molts camps, però des de la superioritat, tancats a la creació participada i compartida.
Molta gent té por d’entrar a un museu perquè es pensa que serà com haver de passar un examen. Els museus no haurien de tenir una política de comunicació que trenqués definitivament amb aquests prejudicis?
Absolutament, els museus no poden ser un lloc on aprendre una lliçó. Educar no és això, educar és aprendre a pensar, a tenir opinió, a enriquir i a teixir coneixement. Veig molt clar que els artistes i els crítics han de tenir un protagonisme més actiu com a mediadors entre la memòria que custodiem els museus i la societat actual. S’han de trencar els límits entre art històric i contemporani i introduir als relats tradicionals la visió mediadora de l’art contemporani. No té sentit mantenir unes barreres entre l’art del passat i del present, més que mai necessitem els artistes per entendre d’on venim i què volem ser.
Posem d’exemple el Museu d’Art de Cerdanyola. Què feu per cuidar el públic? N’hi ha prou amb tenir un cartell a l’entrada amb els horaris i els preus?
El museu ha de ser accessible i això vol dir que tothom en pugui gaudir i se’n senti part. Ningú se n’ha de sentir al marge. Hem de fer un pas més: el públic hauria de participar en la governança. Considero bàsic reivindicar la gratuïtat dels museus. Som un servei públic i som un dret social. Cuidar el públic és tenir-lo present. La gent ha de veure que en un museu es parla d’ell i que a la vegada l’ajuda a entendre l’altre. El museu ha de parlar de tots nosaltres. Si no hi trobes els teus referents, no te’l pots sentir teu! És una responsabilitat incloure referents de gènere, identitats, socials, culturals... Els museus som responsables d’haver silenciat una bona part de la societat durant segles. I un tema fonamental: cuidar el públic és cuidar les persones que l’atenen i que pateixen sovint situacions gairebé d’explotació.
Ja heu tancat l’exposició ‘L’home nu’. És la mena de projectes que indiquen el camí a fer, o a desfer potser caldria dir?
L’experiència ha estat brutal, una gran oportunitat en molts sentits: poder treballar amb companys d’altres museus, disposar de professors de la UAB com la Maria Garganté, la Fina Duran posant en diàleg obres de les reserves dels museus amb obres d’artistes contemporanis, i haver-nos obert a altres disciplines i mirades. Evidentment, amb la producció tècnica i de recursos de la Diputació, sense la qual dos petits museus com el de Cerdanyola i l’Abelló de Mollet no ho hauríem pogut fer. Hem emprat el patrimoni per parlar de la societat actual, amb una visió crítica que parteix del que ensenyem i del que amaguem als museus. L’exposició ha provocat reflexions, debats, visites de col·lectius diversos i interaccions amb la col·lecció permanent, en què farem canvis. Ara es pot veure a Sitges en una versió reduïda i després s’exposarà a altres municipis de la demarcació.
Dins d’aquesta mateixa línia hi podríem posar l’acció que vau fer el dia LGBTIQ+ coordinats amb la Xarxa de Museus d’Art, disseminant obres a les xarxes socials. Els museus encara han de sortir de l’armari?
Entrar a la Xarxa de Museus d’Art com el més petit de tots ha estat un impuls a una altra dimensió, i és tot un luxe treballar en equip amb els companys que l’integren. L’acció del dia LGBTIQ+ va ser només un gest, però era impensable fa alguns anys, jo diria que fins i tot inviable quan es va proposar per primera vegada fa només un any. Perquè, per a molta gent, que una peça es pugui vincular al col·lectiu LGBT és tacar-la o estigmatitzar-la. Aquesta acció és només un punt de partida que ha de continuar amb la formació dels equips dels museus i amb la incorporació de lectures LGBT de les col·leccions que es materialitzin en mostres temporals, però que aflorin també en les exposicions permanents. Algú em va preguntar aquell dia si es podia parlar d’un art LGBT, i és obvi que moltes obres i artistes formen part d’un imaginari LGTB. Però el fet és que tota aquesta riquesa d’identitats i gèneres és una part fonamental de la nostra cultura, la de tots. Si eliminéssim dels museus, de les biblioteques i dels auditoris els artistes que actualment englobem dins el col·lectiu LGBTIQ, quedarien ben buits! És una part fonamental de la nostra cultura que ha estat silenciada i tergiversada. Els museus tenim una responsabilitat amb la gent que ha patit aquesta violència i amb la gent que la continua patint.
Expliqui’ns el projecte de rescat dels relleus d’Ismael Smith de l’antiga fàbrica Uralita. Quan els veurem exposats?
Són dues peces de grans dimensions fetes amb ciment per un artista maleït durant dècades pel seu estil inclassificable, per la provocació de les seves obres iròniques i d’una gran ambigüitat, per la seva identitat i orientació, per ser d’origen jueu i per haver estat tancat en un psiquiàtric. Representen les deesses de la Terra i el Mar, mares dels déus de l’olimp. Recordo haver anat de jovenet a l’Ajuntament a demanar que se salvessin i que em diguessin que no valien res. Patia cada vegada que hi passava i veia els grafits, la runa i la vegetació desbocada del que havia estat un jardí noucentista d’oliveres, xiprers i una enorme glisina. Van haver de passar molts anys, fins que Smith va ser reconegut. I va fer falta la col·laboració de molta gent i de moltes institucions: que la propietària de la fàbrica les donés al museu, que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat financés el projecte, l’entusiasme de la nova regidora de Cultura i del seu equip i, sobretot, l’expertesa dels conservadors de l’equip d’Artcare i de l’únic restaurador que es va atrevir a extreure-les i a traslladar-les, el Jèrôme Roux. Ell va dirigir una operació que semblava tècnicament impossible. Gea ja ha estat restaurada i s’han descobert restes de la policromia original que li conferia un acabat broncini. Enguany abordarem la recuperació de Thalassa. La idea és que el 2021 presideixin la Sala de les Titànides que culminarà el discurs de les sales permanents amb un dels conjunts escultòrics més importants que va realitzar mai Smith, dues figures que transgredeixen els rols de gènere i plantegen una visió alternativa del mite del naixement de Venus, en què l’essència de la petxina de la deessa del Mar regalima i fecunda el cap d’Urà. Ismael Smith, queer i transgressor, en estat pur.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
ENRIC CALPENA
Periodista i historiador. Publica "El primer capità"

“A Gamper li encantarien Messi i el Camp Nou”

girona
Miquel Esteve
Novel·lista

“Rimbaud em té fascinat”

Barcelona
Un tast de...
‘L’aventura dels Vallbona i els inventors del futbol’, de Roberto Santiago

Comença l’aventura

Un festival viu

peralada
Crònica

Entre riures i passions

S. Feliu Guíxols
Crònica

Un duet més enllà dels límits

Kavafis dins l’univers de Poe

Girona

Els treballadors de La Pedrera, en vaga

Barcelona
patrimoni

Desencallen les obres de la plaça de la catedral de Tortosa