‘Western' a Móstoles
El debut de Raúl Arévalo com a director ‘Tarde para la ira' arriba a les pantalles com una de les grans estrenes de la temporada, després de competir a Venècia
El director ha situat la història en ambients que li resulten “absolutament familiars”
L'argument de ‘Tarde para la ira' no és lluny d'‘Una historia de violencia' de Cronenberg
En poc més de deu anys de carrera, l'actor Raúl Arévalo (Móstoles, Madrid, 1979) ha aconseguit un premi Goya (Gordos) i quatre nominacions més, l'última per la premiada La isla mínima. Però, segons explica ell mateix en les notes del director de Tarde para la ira, que avui s'estrena als cinemes, el seu somni, “des de petit, sempre ha estat dirigir”. Encara més més: “En tots aquests anys, cada treball com a actor ha estat per a mi un aprenentatge cap a la direcció. Amb aquesta pel·lícula, per fi, compleixo aquest somni.”
El somni complert de Raúl Arévalo, que va competir a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, té format de thriller dramàtic, tot i que aquesta història de venjança ambientada en suburbis de Madrid i els camps de Castella té molt de western. Tarde para la ira arrenca amb un atracament a una joieria vist des de la perspectiva del conductor que espera els atracadors al carrer. Tots aconsegueixen fugir menys ell. Vuit anys després, el detingut (excel·lent Luis Callejo), surt de la presó. Jose (Antonio de la Torre), un misteriós client del bar on treballa la dona de Curro (Ruth Díaz), està esperant que surti al carrer, i forma amb ell una estranya parella que passa comptes amb el passat.
Tarde para la ira se situa en ambients que Raúl Arévalo coneix perfectament. Això li permet “transmetre en cada pla, en cada detall, la vida i la frescor que la pel·lícula necessitava”. En les notes del director, l'actor i director aprofundeix en aquest punt: “Crec que el cinema ha de tenir identitat i per això vaig decidir situar la història en ambients absolutament familiars per a mi, que he respirat des de petit: barris de perifèria, pobles de Castella, bars de serradures a terra on es juga al mus, hostals de carretera...” Es diria que, a més dels ambients, Arévalo, fill d'un matrimoni que regentava un bar a Móstoles, coneix també a fons els personatges que retrata: gent obrera o a l'atur, que intenta sobreviure amb dignitat en barris degradats... Personatges que beuen, juguen a mus, ballen en locals on sonen sevillanes i flamenc-fusió i celebren una comunió al pati d'un casalot abandonat amb una piscina buida.
Anar a les arrels
“Crec que cal parlar del que sabem, del que ens toca, anar al més profund de les nostres arrels, per explicar una història que al final, si parla d'éssers humans, és universal”, opina Raúl Arévalo. En aquest entorn, on no deu ser difícil conèixer algú implicat en un atracament, esclata una història de violència. “Un dels reptes era retratar-ho tot amb el màxim realisme possible. Volia donar el meu punt de vista sobre la violència: una violència seca, crua, aspra, com en la vida.”
De fet, Una historia de violencia, de David Cronenberg, no està lluny de l'argument de Tarde para la ira, la crònica d'una venjança que suposa un dels debuts més brillants del cinema espanyol en anys, i que ja fa, cinc mesos abans, una forta olor de Goya.
