Cultura

Anna Carreras

Traductora

“El lector hi trobarà el laboratori de l’autora”

A través de la varietat de temes i personatges entenem molt bé el seu pensament

El misteri envolta el personatge de l’escriptora italiana Elena Ferrante, de la qual no es coneix ni l’aspecte que té. De fet, Ferrante és el pseudònim rere el qual s’amaga l’autora que va publicar el 2011 la tetralogia que la va convertir en un fenomen literari: L’amiga genial, Història del nou cognom, Una fuig, l’altra es queda i La nena perduda. Ara l’editorial Navona publica La Frantumaglia, un volum que dona pistes sobre la seva identitat, que ha traduït l’escriptora i traductora Anna Carreras, autora de Camisa de foc (2008), Unes ales cap a on (2011), Fes-me la permanent (2016) i Encén el llum (2017).

És un llibre en el qual l’escriptora italiana deixa que els lectors entrin en la seva intimitat per primer cop. Com valora aquest el canvi d’actitud de Ferrante?
Si em fessin posar un subtítol per ajudar el possible lector a saber de què va un llibre amb aquesta paraula rara, inventada i napolitana (frantumaglia) seria: “Notes crítiques a una trilogia”, un apèndix, un epíleg a les novel·les. El volum inclou textos de tota mena: cartes, sí, però també reflexions, entrevistes, retrobaments, anàlisis dels textos, lectures, pensament crític. Fins i tot parlaria de laboratori, de la cuina on la Ferrante cou a foc lent les seves creacions. El llibre té un caràcter autobiogràfic en la mesura que l’autora parla sense voluntat de fer literatura, sense el filtre de la ficció. I, llegint-la bé, podem arribar a fer-ne el retrat robot. Aquí només s’activa la màscara de dona escriptora real. En tot cas, els serrells autobiogràfics hi són si els busques. No és cap autobiografia: és un text de crítica literària.
Quina relació manté amb els seus editors?
La relació d’Elena Ferrante amb Sandra Ozzola i Sandro Ferri, d’Edizioni E/O, és llarga i afectuosa. Els editors fan de mitjancers entre la premsa i la Ferrante. Ella se sap important i reconeguda, però té aquell punt humil i honest que fa que sovint els demani perdó per les molèsties i els contratemps que els ocasiona a l’hora de denegar una entrevista concreta o un text per encàrrec o el fet d’anar a recollir un premi. El llibre testimonia trobades, dinars, cafès entre escriptora i editors. A les cartes els parla de les seves inseguretats, però sobretot els deixa ben clares les seves seguretats. No vol saber res del compromís públic i, és clar, els editors viuen de la promoció. Tot i això, hi ha un punt de distanciament: ella prefereix escriure a parlar, potser perquè l’escriptura li esborra les pauses llargues, les incerteses i la conformitat. Ferrante ho té clar: si un llibre no funciona sol sense la presència del seu autor vol dir que és un mal llibre. I si els editors no comprenen els seus motius i les seves conviccions, no publica i ja està.
Ferrante toca temes que havia silenciat, com ara la seva relació amb la maternitat i la psicoanàlisi. Com es posiciona?
El lector s’hi trobarà el laboratori d’una escriptora que alhora és un planeta dona. La frantumaglia és la voluntat d’imposar un ordre progressiu a materials nascuts per casualitat. Cartes amb els editors, textos de creació i correus electrònics; l’intercanvi epistolar amb Mario Martone (director que va portar al cinema la novel·la L’amor que molesta) mentre ell preparava el guió i ella l’hi corregia explicant-li passatges; entrevistes amb periodistes de tot el món; cartes escrites però mai enviades; fragments inèdits desestimats per l’autora en la trilogia Cròniques del mal d’amor; cartes inèdites amb Roberto Faenza, autor del guió cinematogràfic d’Els dies de l’abandonament; respostes a les preguntes enviades pels oients d’un programa de ràdio, etc. A través de la varietat de temes i personatges entenem molt bé el pensament de la Ferrante (i la seva evolució amb el temps) en temes com la maternitat, la psicoanàlisi, les ciutats presó, les dones esquerdades, la política espectacle o el circ mediàtic.
Les cartes tenen un estil molt diferent del de les novel·les? I quan parla amb els entrevistadors, com és la seva veu?
L’estil de la Ferrante és únic i intransferible: escriu des d’una gran sinceritat. La seva veu és una, però adapta –com tothom– el registre lingüístic a les necessitats del mitjà. Així com als llibres sol canalitzar matèria viva, magmàtica, de les dones esquerdades a les quals els reconstrueix la vida perquè s’adonin de l’origen del seu mal i puguin superar-lo, a les cartes va més de cara a barraca, ja que sovint respon les demandes dels seus editors. Ella mai no inicia un diàleg epistolar: sempre els escriu perquè abans ells la sol·liciten. En el cas de les entrevistes, sol esplaiar-se molt més. De manera fluïda, detalla conceptes, explica trames de les seves novel·les i esquiva sistemàticament les preguntes personals. Amb un discurs ferm dona a entendre que l’autor és el que compta menys. I és més que per la desaparició, Ferrante opta per l’absència del circ mediàtic per tal de poder crear amb llibertat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.