La roda de les falses il·lusions

Al’inici d’Annie Hall, Alvin Singer –Woody Allen– viu sota una muntanya russa. La imatge s’acosta a la de la residència de Ginny –esplèndida Kate Winslet– a Wonder wheel que viu davant d’una roda de fira de Coney Island. El parc és l’espai de la il·lusió, el lloc on es construeix un seguit de falses promeses. Wonder wheel ens parla, però, de com aquestes es destrueixen i de com el principi de realitat actua sense pietat. Ginny és una jove cambrera que un dia va somniar que era actriu i que interpretava els grans personatges tràgics del teatre americà. Vol sortir del món familiar però el destí no li deixa conquerir allò que vol. S’ha de conformar amb treballar, emborratxar-se, suportar les gresques del seu marit amb els seus companys de pesca i calmar el seu fill piròman. Giny estima les tragèdies però no s’adona que la tragèdia és la seva pròpia vida. Sempre ha jugat amb el desig, la gelosia, l’ambició i les relacions adúlteres, però les seves accions no tenen res a veure amb les de Medea, Ifigènia o Electra. Sense adonar-se’n, és com aquelles heroïnes d’Anton Txèkhov que somnien marxar a Moscou i no s’adonen que mai podran sortir del seu petit entorn.

Woody Allen du a terme un magnífic treball de desconstrucció dels mecanismes de la tragèdia. Quan el drama puja d’intensitat, Ginny actua davant la càmera. La veiem despullar-se emocionalment i anar més enllà de la ficció per recuperar aquell larger than life que un jove aspirant a escriptor –Justin Timberlake, convertit en alter ego d’Allen– ha reivindicat al començament de la pel·lícula. El seu problema és que la seva actuació és en solitari i marcada pel pes d’una crisi moral i existencial.

Ginny recorda molt a la dona de Blue Jasmine, que en no poder ser el que volia atrapava la follia; o a Blanche DuBois, la protagonista d’Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. En els seus retrats femenins de dones empresonades –Jasmine i Ginny–, Allen parla de la crisi de la dona americana contemporània i ens diu que no és casual que el camí de les representacions tràgiques americanes remeti sempre a Blanche DuBois. No s’ha d’oblidar mai que la roda de fira de Coney Island, veritable escenari de la ficció, no és més que l’evocació de les quimeres per reflectir com tot s’esquerda quan es confronta amb l’ètica. Wonder wheel no és un film més de Woody Allen sinó un resum molt brillant dels grans temes presents en la seva filmografia. Hi ha molta crueltat entre les seves imatges i totes les emocions no són gratuïtes. Les seves imatges són allà, disposades a gelar-nos el cor.