Enèrgics, suosos i entregats

Hi ha cantants que només canten. N’hi ha d’altres, com per exemple Ty Taylor, al capdavant de la multiracial i molt ben vestida banda establerta a Los Angeles Vintage Trouble, que no únicament fan això sinó que també fan salts de corda amb el cable del seu micròfon, bufen el trombó, fan la vertical i es malmeten l’esquena després de llançar-se al públic no pas des de l’escenari, que és el que fan molts, sinó des de la taula de so, instal·lada a l’altra punta de la sala. Tot un personatge, aquest Taylor, fill d’una parella –segons va revelar– que va fonamentar la seva relació en un juke-joint (tuguri de blues, alcohol i ballarugues hoochie-coochie típic del sud dels Estats Units) i que remet als huracans escènics més il·lustres del soul en cadascun dels moviments que fa.

Circumscrita en el Festival del Mil·lenni, la visita de Vintage Trouble a la renovada Sala Apolo va tornar a posar de manifest la bona sintonia entre aquest disciplinat i eufòric quintet de rock, blues i soul –que a la seva terra encara no ha acabat de fer el salt– i el públic d’una ciutat, Barcelona, amb cada vegada més públic per a propostes de rock negre com aquesta. Ara bé, Taylor, que va cantar també des del primer pis, no únicament va reafirmar-se com una mena de James Brown al capdavant de MC5, sinó que va reivindicar-se també com a sentimental cantant de soul ballads i mitjos temps.

Els falten cançons bones de veritat, un discurs més personal i discos una mica més salvatges, però en el terreny escènic és inqüestionable que Vintage Trouble ofereixen al seu públic concerts plens de cops d’efecte, energia i entrega.