Cultura
‘Grans èxits’ de Ramis
Llucia Ramis guanya la tercera edició del premi Anagrama de novel·la en català amb l’obra ‘Les possessions’, que defineix com a “crítica, però no de denúncia”
“Escric com una forma de suïcidi. S’ha de publicar un cop t’has arriscat molt”, afirma Ramis
“Ella feia servir determinades eines de la caixa i aquí fa servir la caixa sencera”, opina Pàmies
“L’original anava signat amb pseudònim, però a la segona línia ja sabies que era de Llucia Ramis”, va comentar ahir Sergi Pàmies, membre del jurat del tercer premi Anagrama de novel·la en català.
L’editora Isabel Obiols va llegir l’acta del jurat –format per ella mateixa, Sergi Pàmies, Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó i Silvia Sesé–, en què es destaca “la mestria i la solidesa narrativa de l’autora”, entre molts altres elogis.
Les possessions, de Llucia Ramis, doncs, és la novel·la guanyadora del premi, dotat amb 6.000 euros i la publicació del llibre, cap al març vinent. “Una obra més aviat curta; no arribarà a les 200 pàgines”, va concretar Obiols.
Pàmies va assegurar que, “així com el primer any es va discutir molt entre dues obres i fins i tot es va proclamar un finalista, aquest any una estava clarament per damunt les altres”, del total de 28 originals presentats. “Com que ja rebrà prou elogis, no em callo que hi vam trobar pegues, però això ja és feina de l’edició”, hi va afegir Sergi Pàmies amb la seva sornegueria habitual.
Periodista i novel·lista
Nascuda a Palma el 1977, Llucia Ramis és periodista, llicenciada per la UAB. Actualment treballa a La Vanguardia i col·labora a Catalunya Ràdio i RAC1.
Pel que fa a la seva obra literària, el 2008 va publicar a Columna la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys; el 2010 va guanyar el premi de Destino Josep Pla amb Egosurfing, i el 2013, un altre cop amb Columna (i en castellà amb Libros del Asteroide), va publicar Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes.
Llucia Ramis ahir estava radiant, orgullosa i riallera, i amb un discurs espontani i alhora encertat. És una periodista molt bregada en els ambients dels premis literaris, com va recordar l’editor Jorge Herralde: “Fa molts anys que conec Llucia Ramis per haver coincidit en tota mena de premis i d’actes. Recordo en particular un premi RBA amb un final a la piscina...” El veterà editor va definir Les possessions com “una obra complexa, una mica desesperada i bastant divertida”.
L’obra guanyadora
Les possessions, que Ramis va començar fa uns quatre anys, és un relat de fantasmes, una novel·la que comença amb un retorn i acaba amb un udol. “Quan remenes el passat és quan tornen els fantasmes que creies enterrats. Explico tots els tabús d’una família”, explica l’autora, abans d’afegir un contundent: “Escric com una forma de suïcidi. S’ha de publicar un cop t’has arriscat molt, quan has mort en el llibre... La manera de forçar-te a acabar és passar l’obra pel filtre d’un premi, i un com l’Anagrama, amb el respecte que els tinc, era un somni. Em sento ultraafortunada.”
La narradora viatja de Barcelona a Palma per posar fre a l’espiral conspiranoica del seu pare. “De fet, la trama té tres parts clares: el 2007, amb la parella del pare i la mare a Palma i amb el primer pelotazo a Espanya; el 1993, amb els avis a Madrid i un assassinat, i el present, amb la parella de la protagonista i el món del periodisme. És una obra crítica, però no de denúncia, sobre la corrupció, la malaltia mental i, com en tots els meus títols, sobre la crisi vital.”
L’obra està entre l’elegia, la crònica i el thriller, estructurada en múltiples capes. “També faig un cant del cigne per la vella escola del periodisme, perquè des del 2007 és brutal la decadència del sector.”
Un cop apareix a la sala l’etiqueta d’autoficció, és a dir, fins a quin punt té elements autobiogràfics, ella s’amaga darrere un simpàtic somriure, però Pàmies carrega amb contundència contra la necessitat de parlar-ne: “És literatura i prou.” Així doncs, val més deixar el tema i afegir la definició de Pàmies sobre Les possessions: “És fantàstica, com un Grans èxits de Ramis, perquè reuneix tots els seus registres en un compendi de contingut i forma. Fins ara feia servir determinades eines de la caixa, segons convenia, i aquí fa servir la caixa sencera.”
