“A Tarragona fer cultura és tota una cursa d’obstacles”

Des de 2011 que no m’hi presentava i aquest any, tres dies abans que acabés el termini, m’hi vaig presentar i ho vaig encertar. Vaig guanyar el Lux d’Or amb tres fotografies de l’actor Christopher Walken.

Quan guanyes un premi, sempre és un reconeixement; i enguany, amb el Lux d’Or, encara més; hi competien més de 2.000 fotografies. Però no tot el que lluu és or. Intento viure de la fotografia. Però hi ha molts fotògrafs que, encara que guanyem molts premis, no estem damunt d’un pedestal. Molts ens veuen inaccessibles i cars, i en realitat no és així.

He tingut inquietuds artístiques des que vaig néixer. Sempre anava amb un llapis i una llibreta. El meu pare em va posar a la mar, amb setze anys. Després em vaig apuntar a l’escola d’art, per estudiar pintura amb el mestre Josep Icart. Aleshores vaig deixar la mar i vaig començar a fer més fotos. I ara, a punt de fer 60 anys, m’he tornat a apuntar a l’escola d’art, per estudiar gravat amb el Toni Alcàsser. Tinc moltes inquietuds en el camp de la fotografia, i el dia que deixi de tenir-les plegaré.

Ha de tenir un bon retratista al davant. Aquesta és la clau. Jo no soc mitòman, i m’està bé fotografiar tothom; i tots mereixen el meu respecte quan estan davant del meu objectiu.

Sempre els intento conèixer. Dimecres, per exemple, he de fotografiar un cantant d’òpera i, tot i que ja el conec, faré un cafè llarg amb ell. Inverteixo més hores en una sessió de retrat perquè per a mi és necessari conèixer la persona abans de retratar-la. Està clar que no tinc tothom a l’abast, i quan em truca una revista nacional o internacional perquè fotografiï alguna celebrity, com va ser Christopher Walken, miro d’informar-me. Vaig mirar moltes fotos d’ell i el dia abans vaig veure la pel·lícula El último concierto, on fa de violoncel·lista. Vaig estudiar la imatge i em vaig adonar que tenia uns tics. Jo hi volia veure una altra cosa. En el fons es tracta d’empatitzar.

Jo soc a Instagram, a Twitter, a Facebook... Per a mi és important poder compartir el que faig. Fotografio el que passa al meu costat; regalo instants i si puc fer feliç algú amb el que faig, millor. La fotografia s’ha democratitzat, però que tinguem un compte d’Instagram no vol dir que siguem fotògrafs. Arran de les xarxes socials hi ha molta més educació visual. Però encara anem molt enrere respecte a altres països. Parlo de fotografia i de cultura en general. També fa falta documentalisme. A Tarragona no hi ha cap centre de fotografia documental. Estan passant coses al nostre voltant que no es documenten: per la manca de fotògrafs als mitjans de comunicació i de fotògrafs que documentin.

No m’ho plantejo. Si em plantegés el tracte que em dona Tarragona possiblement no estaria aquí, sinó en un altre lloc. Em van oferir obrir un estudi a Nova York, però no ho vaig agafar.

Tarragona i jo som una història d’amor, tot i que l’altra banda no correspon. Ara, arribat a la maduresa, em replantejo aquesta història d’amor no correspost. I fins i tot des de fa un any m’he plantejat marxar.

Tenim una ciutat on fer cultura es converteix en tota una cursa d’obstacles. És difícil que acabi marxant, però el temps ho dirà.

Potser valdria la pena, d’una vegada per totes, fer una revolució cultural a Tarragona. A la ciutat hi ha moltes capelletes entre el sector de la cultura. Fotògrafs, poetes, pintors... hem de fer una ciutat més rica, perquè la cultura és la base del poble. I, excepte el Port, sumant totes les altres institucions de Tarragona, no tenim cap galeria d’art.

És un pedaç. No podem anar tota la vida amb pantalons apedaçats. S’ha de lluitar per un centre d’art de referència.

Els tècnics fan un esforç immens, però els polítics no estan per la feina. Tarragona necessita un mapa cultural de seguida. No perquè ara es facin els Jocs Mediterranis o siguem capital cultural. Cal un full de ruta. No et donen facilitats. I no estic parlant de diners, perquè en les subvencions no hi he cregut mai.