cultura

Ebri Knight, entre trinxeres

El grup maresmenc guanya contundència en el seu quart disc, que presentaran dissabte a Razzmatazz

“Som una guerrilla des del punt de vista cultural i de país”, defensen

Reafirmats com un dels grups políticament més combatius dels Països Catalans, els maresmencs Ebri Knight començaran a fer rodar aquesta setmana (dijous i divendres a Madrid; dissabte a Razzmatazz) les cançons sobre lluita obrera, solidaritat entre pobles i memòria històrica del seu quart disc: Guerrilla (Maldito Records). Tant a Madrid com a Barcelona, Ebri Knight –un grup de folk electrificat que tant s’emmiralla en The Pogues com en Obrint Pas– actuaran conjuntament amb els italians Talco, amb els quals també viatjaran, aquestes pròximes setmanes, a Zuric, Berlín, Munic, Vitòria i Valladolid. “Quan vam coincidir-hi per primer cop, de seguida ens vam adonar que el nostre discurs i rerefons polític era coincident”, assenyala el baixista Albert Avilés, per qui Ebri Knight, a Catalunya, ha quedat una mica “orfe” quant a grups combatius. “Ens entenem molt bé, per exemple, amb Roba Estesa, que col·laboren en el disc, però l’ampli espectre de grups lluitadors que existia quan vam començar ara fa tretze anys s’ha reduït moltíssim.”

El grup d’Argentona titula el seu disc Guerrilla perquè, “des del punt de vista cultural i de país”, se’n senten part. “No ho entenem com a òrgan militar, sinó com a eina d’autoorganització, treball en la clandestinitat i lluita contra tribunals i lleis absurdes”, afirma Avilés, que defensa també que, en aquest quart disc, la temàtica és més actual que mai. “A vegades ens diuen que parlem molt del passat i poc del futur. Aquesta vegada ho hem capgirat una mica, però continuem tenint clar que no entendrem mai el present sense entendre els errors que hem comès en el passat.”

En aquest sentit, Rosa de foc recorda la Barcelona del 1909 (“Barcelona és una ciutat bonica però, sobretot també, molt lluitadora, la qual cosa ens han volgut fer oblidar”), Vientos del pueblo recupera versos de Miguel Hernández i Viva la quinta brigada evoca les Brigades Internacionals a partir d’una versió de Christy Moore. El disc conté també odes a Irlanda (“el seu orgull per la música tradicional, aquí, hauria de servir d’exemple”) i el poble kurd (“les seves mil lluites estan fetes invisibles”) i, en qüestions de so, es caracteritza per una “contundència” i un tractament “quirúrgic” dels ritmes insòlits a Tonades de fa temps (2011), La palla va cara (2013) i Foc (2015).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia