Catalunya com el ‘Far West’

L’advocat, però cada cop més escriptor, alacantí Juan Francisco Ferrándiz buscava un territori llegendari, però en què pogués cenyir-se a les regles de la novel·la històrica. Volia situar-se al llindar abans d’entrar en el gènere del fantasy. I ho va trobar a la Gòtia del segle IX, una província al sud de França, i que també tenia un sud més inquietant, la zona on l’Imperi Carolingi perdia el seu nom: la Marca Hispànica. Al llindar d’aquesta marca s’edificava Barcelona, amb no més de 1.500 habitants i que si havia sobreviscut a les incursions dels sarraïns, havia estat gràcies a les muralles romanes. En el segle IX, el que s’anomenaria després Catalunya Vella només tenia com a ciutats rellevants, a més de Barcelona, Urgell i Girona, altres poblacions havien estat víctimes de les invasions àrabs que periòdicament creuaven la Marca Hispànica. I al camp, els pagesos deixaven el pla amb els seus camps de conreus i se n’anaven a viure a la muntanya. Si més no, els invasors no menjarien de esforç del seu treball. “Era com el Far West”, explica Juan Francisco Ferrándiz sobre la situació del nostre territori en aquella època.

Aquest és el marc històric, de la novel·la La terra maleïda (Rosa del Vents), en què l’autor fa arribar el jove bisbe Fredoí a la diòcesi de Barcelona, destí més aviat poc preat per als qui aspiraven a fer carrera en el clergat. El bisbe haurà de batallar en un món en què els ritus pagans no s’han diluït del tot, on els nobles tenen molt poques bones intencions i on el rei dels francs, a qui el bisbe deu fidelitat, no fa prou per millorar la situació del territori. Ferrándiz completa la trama amb la història de dos germans criats per monjos, i una jove formada en una taverna i que aspira a muntar un establiment d’aquestes característiques a Barcelona. Com havia fet en les seves anterior obres: Las horas oscuras, que transcorria a la Irlanda en què convivien els ritus druídics amb els cristians, i La llave de la sabiduría, que passava a la València del segle XV. Ferrándiz força al màxim l’evocació d’un món real construït documentalment, però des d’una òptica de literatura plenament fantàstica.