Cultura

CULTURA

El triomf de la bellesa

Els restauradors estan retornant l’esplendor al patrimoni artístic de l’església de Sant Vicenç de Sarrià, molt malmès per la fúria iconoclasta del 1936

Vuit dècades després, l’església de Sant Vicenç de Sarrià se segueix curant les ferides de guerra. El 1936, la fúria iconoclasta va causar greus destrosses al temple barroc, tant en les seves pedres –el campanar va ser derruït i va deixar un immens forat a la zona del cor– com en els valuosos béns que atresorava. En la immediata postguerra, l’arquitecte Lluís Bonet va assumir el miraculós projecte de restauració que va permetre restituir el culte en aquesta parròquia d’origen mil·lenari. Però, encara que no fossin del tot visibles, les lesions del conflicte bèl·lic han perdurat mal cicatritzades en el patrimoni artístic que els incontrolats van incendiar.

I és en aquestes obres on s’està actuant recentment per sanar-lo de manera definitiva i per retornar-li l’esplendor. L’any passat es va culminar una intervenció molt necessària en el retaule del Roser, d’Agustí Pujol, de principis del segle XVII, una de les joies del barroc català. Aquesta peça va ser una de les més afectades pel foc, si bé n’hi va haver que encara en van sortir més malparades, com el gran conjunt de Nicolau Travé que presidia l’altar major, i que va quedar reduït a cendres. Aquest retaule perdut va prendre el protagonisme en època moderna a la famosa obra gòtica que Jaume Huguet va concebre per a l’església sarrianenca, alguns compartiments de la qual van quedar dipositats a principis del segle XX als museus municipals de Barcelona i anys després van acabar al MNAC, d’on no s’han mogut.

Un equip de restauradors liderats per Gisela Bosom, de l’empresa ProArtis, van assumir les tasques de recuperació de l’espectacular retaule del Roser, i van deixar a la vista una petita franja de fusta cremada, en el rei Melcior, que fa evident el contrast i, sobretot, les conseqüències de la còlera destructora, que ja formen part de la memòria de la peça, la més dolorosa. Els senyals de la violència havien quedat camuflats perquè el retaule va ser repintat. Aquest era el mètode de reparació de les obres d’art abans que emergissin els professionals de la restauració. “La solució més fàcil i ràpida era repintar de nou, en lloc de netejar, més laboriós i car. Era un maquillatge que difuminava l’aspecte original de la peça”, explica Bosom. I aquest va ser també el sistema que es va aplicar a la capella del Santíssim, on des de principis de gener estan treballant Bosom i el seu personal.

Els restauradors s’han endut diverses sorpreses durant l’operació de rescat de l’arc de triomf que es va alçar en aquest altar, el 1910, i que va ser un dels elements menys maltractats per les flamarades, excepte la zona on residia la imatge, una Pietat que va desaparèixer. S’hi han trobat fins a quatre estrats de pintura, inclòs un nivell amb els rastres del fum del 1936, i han acabat arribant al primigeni, que és el que tornarà a lluir quan finalitzi l’obra. “Hi ha hagut un canvi de criteri: ara el que fem és anar a l’origen i respectar-lo, amb els seus encerts i els seus defectes. La nostra feina consisteix a treure tots els afegits i no modificar res”, rebla Bosom.

En el cas de la capella del Santíssim, el canvi serà radical. I és que el darrer pintor que hi va passar els pinzells, en uns temps força recents, va triar el color violeta, res a veure amb l’original, que era de color marbre. En les ornamentacions, també s’hi han desenterrat diverses capes postisses. La darrera, és a dir, la que han vist en els últims anys els creients, era de purpurina. L’autor d’aquesta capella neorenaixentista havia escollit una colradura de plata que, en quedar calcinada, es va cobrir amb pa d’or fals fet amb fulles de coure, que amb els anys es van oxidar. Quan es desmuntin les bastides, aquesta mateixa setmana, els fidels redescobriran l’arc de triomf tal com era fa un segle: “Fins ara ni ho semblava, un arc de triomf; feia l’efecte d’un decorat. Després de la intervenció, tindrem una sensació de pedra i de metall real”, subratlla Bosom.

En paral·lel, un altre grup de restauradors estan implicats en la millora de la capella de la Puríssima, creada després de la Guerra Civil i decorada amb un cicle pictòric de Francesc Fornells Pla, autor d’uns altres murals situats al baptisteri i sobre els quals també s’actuarà aviat, probablement a la tardor, perquè hi ha unes humitats que n’amenacen la conservació.

Cal no perdre de vista que els treballs a l’església es programen en funció dels recursos que aporten exclusivament els fidels. Però el cas és que la ferma decisió de la parròquia de posar al dia els seus tresors artístics ha tingut una bona resposta en clau de donatius. N’hi ha hagut d’excepcionals, com ara el d’una feligresa que va finançar tota sola les pintures que va gestar Adrià Gual per a l’altar de la Mare de Déu de Montserrat. Gual, que el 1943 va tenir la gosadia de pintar una senyera en l’escena, no va poder completar la seva obra perquè va morir, però se’n va fer càrrec el seu deixeble Lluís Pallarès.

La convivència d’obres de diverses èpoques és una de les particularitats de l’església de Sarrià, declarada bé cultural d’interès local i erigida el 1781 per Josep Mas i Dordal, el mateix mestre d’obres que uns anys abans va signar la basílica de la Mercè. Els fidels i tots els amants de l’art poden contemplar des de l’imponent retaule barroc de l’antic convent de Santa Clara fins i tot uns delicats frescos noucentistes de Josep Obiols. La història d’aquest retaule, una fita de l’alt barroc català ideada per un dels principals grans escultors, Andreu Sala, és emocionant. Després que el 1714 Felip V arrasés el barri de la Ribera, on hi havia el cenobi de Santa Clara, el supervivent retaule va iniciar un periple per diversos emplaçaments (el Saló del Tinell i l’església de Sant Jaume del carrer Ferran), fins que als anys seixanta del segle passat l’arquitecte Bonet el va adquirir a les monges per 200 pessetes per concedir-li el seu repòs definitiu al creuer del temple de Sarrià, davant per davant del retaule del Roser.

Nou orgue, nous vitralls

Quant a les pintures que Obiols va crear acabada la guerra per dignificar l’altar major, també està previst actuar-hi aquest any per consolidar-les i per atacar un altre problema d’humitats que les està malmetent. A l’església de Sarrià se li acumulen els projectes. N’hi ha un en dansa per renovar l’orgue. L’actual és del 1925 i es troba en tan mal estat que la seva restauració és inviable. Albert Blancafort, autor dels orgues de la basílica de Montserrat i de la Sagrada Família, ha fet el disseny del futur instrument, que serà molt més gran i tindrà moltes més possibilitats musicals. La parròquia ha posat en marxa una campanya per recaptar fons per poder-lo construir. Hi ha maneres tan dolces de col·laborar-hi com ara anar a l’emblemàtica pastisseria Foix, a quatre passes de l’església, i comprar unes neules en forma de tub d’orgue que valen 8,5 euros, dos dels quals es destinen al projecte.

I, en el futur, a més de la música, el color també entrarà a l’església. Els responsables de la parròquia van encarregar a Joan Vila Grau, el vitraller de la Sagrada Família, dues propostes per a les finestres del transsepte. Fetes estan i, quan es puguin realitzar, el triomf de la bellesa serà complet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.