L’aventura alpina d’Albertí

A principis dels anys seixanta, Josep Albertí (1913-1993), gran aficionat al cant, va viatjar a Alemanya per perfeccionar les tècniques de respiració amb el professor Walter Werner, a Braunschweig, prop de Hannover. Era cap a 1963, i Albertí, amb cinquanta anys, ja era un pintor reconegut que exposava amb regularitat a les galeries de Barcelona i tenia un estil format, encara que fos a propòsit per desconcertar, tal com ell el definia: un “expressionista amb alguna coseta d’abstracte, barrejat amb una mica d’impressionisme desfet en figuratiu”. El cas és que aquell viatge a Alemanya, que comportaria també unes quantes escapades a Suïssa, ha quedat en la reconstrucció biogràfica d’Albertí com una espècie de nebulosa certament cosmopolita però poc i mal documentada. Fins que a finals del 2017 una ciutadana suïssa, Claudia Müller-Türler, de la ciutat alpina d’Unterstammheim, va oferir a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, que custodia el llegat d’Albertí per voluntat testamentària, una vintena d’obres que conservava la seva família.

La cessió d’aquest fons, que formen un total de 18 pintures entre paisatges alpins, natures mortes i, sobretot, vistes del Baix Empordà, s’ha presentat amb una exposició al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols que complementa les prop de dues-centes peces de què ja disposa el municipi i amb les quals es va crear l’Espai Albertí del monestir. Josep Albertí: l’etapa suïssa és una oportunitat immillorable per aprofundir en un període poc conegut de la trajectòria de l’artista, quan va decidir sortir de Catalunya, encara en ple règim franquista, per intentar obrir-se a Europa, sovint aprofitant els contactes amb els estrangers que coneixia mentre feien turisme a la Costa Brava, als quals retornava d’aquesta manera la visita. Els pares de Claudia Müller-Türler el van conèixer, de fet, mentre eren de vacances a Platja d’Aro, i van confraternitzar de seguida amb un artista que es caracteritzava per la seva tremenda vitalitat i una innata disposició al cant, la seva primera vocació. Ell mateix diria que se sentia “mig poeta i mig futbolista”, una imatge amb la qual expressava la seva dualitat, entre el recolliment i l’extraversió, i al mateix temps, dues de les seves altres passions: la poesia i els esports.

Durant la inauguració de la mostra, el passat 17 de març, Judit Albertí va admetre que aquesta és una etapa de l’artista de la qual se saben poques coses, i va agrair a la família Müller-Türler haver conservat aquest llegat que contribuirà a aprofundir-hi. “Ningú, ni tan sols un galerista, acaba conservant al llarg del temps més de vint obres d’un mateix pintor si no el mou, més enllà de la qualitat objectiva, un interès personal i una estreta relació amb l’autor”, va dir. De moment, aquestes obres, en què s’aprecia com Albertí intensifica la seva pinzellada expressionista, permeten documentar un moment decisiu en la seva evolució i l’inici de la seva introducció en el mercat europeu.