Cultura

L’essència d’un gran lluitador

Aina Torres publica l’antologia ‘Manual de Pedrolo’, en què recull textos de l’autor sobre: cultura, ateisme, llengua, independentisme, compromís social...

“La cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”, va afirmar Manuel de Pedrolo
“Som un poble colonitzat. No ens desfarem de la colonització sense la independència”
“L’Església sosté els poderosos d’aquest món i mostra una voluntat opressora”

Des de finals de l’any passat i en el temps que ha passat d’aquest han aparegut moltes reedicions d’obres de Manuel de Pedrolo amb motiu del centenari del seu naixement. I també s’han reeditat, o publicat per primer cop, assajos sobre ell i el seu pensament.

A Manual de Pedrolo l’editorial Amsterdam ens ofereix l’extensa feina de buidatge que ha fet Aina Torres. Prenent de base de recerca sis eixos temàtics –cultura, llengua, independència, compromís social, ateisme i alliberament de la dona–, l’autora ens ofereix extractes de textos de novel·les, dietaris, articles, cartes i, fins i tot, poesia i teatre de l’autor d’Aranyó.

Per tant, es podria considerar que és una autobiografia parcial, amb sis focus i un sol discurs o un sol to, el del sempre combatiu, lluitador i treballador Manuel de Pedrolo.

Per a Torres, Pedrolo “és un dels autors més llegits de la literatura catalana –sobretot arran de l’èxit del Mecanoscrit del segon origen– i, alhora, també dels més desconeguts. Malgrat ser recordat gairebé només per un llibre, Pedrolo va ser un autor fecund i polièdric amb més de cent vint obres publicades. Va escriure incansablement. L’abundància de títols respon a la seva concepció de la literatura com un servei al país. Volia normalitzar la cultura catalana, escapçada per la guerra i la dictadura franquista, i això significava construir una literatura que fos àmplia i variada”.

Una obra desbordant en quantitat, temàtica, gènere i forma que a Manual de Pedrolo el lector trobarà sintetitzada en sis blocs reivindicatius ben definits en què s’expressen unes reflexions sobre uns dèficits que, per desgràcia, 28 anys després de la seva mort, encara són vigents.

“En una societat banalitzada com la nostra, l’intel·lectual és incòmode. Però com que no se’l pot pas suprimir del tot i, d’altra banda, bé calen intel·lectuals que justifiquin aquesta banalització, hom afavoreix la pujada d’una sèrie de gent que en una societat inquieta, creadora, tindríem per allò que són: mediocritats. Molt xerraires, això sí. És ben sovint que una cosa acompanya l’altra.”

“El malestar de la cultura. Sempre n’hi ha hagut i cal suposar que sempre n’hi haurà. Potser la cultura és precisament això: un malestar.”

“És que la cultura catalana fa por als mateixos catalans? De vegades ho sospito. Des de les institucions se la protegeix per tal de controlar-la com qui no hi toca. Tot allò que hom facilita, potser amb alguna excepció que se’ls escapa, pertany al regionalisme; és d’una catalanitat perfectament amansida.”

“És evident que si un poble té una llengua pròpia, totes les altres li són forasteres (prescindint que les sàpiga, per gust o perquè l’hi han obligat, com és el nostre cas). No sembla, però, que ho entenguin així molts dels nostres polítics, dels nostres intel·lectuals. Si ho veien clar, a què trauria cap discutir, com fan sovint, si la catalana ha de ser o no ha de ser la primera, a Catalunya? El fet de ser la pròpia no la converteix en l’única?”

“Tinguem present tothora que no som nosaltres que ens fiquem a Castella, sinó que Castella es fica a casa nostra. No ataquem ningú, no volem conquerir terres d’un altre poble ni fer d’aquest poble una colònia o una perllongació del nostre; ens defensem, i ningú, sigui d’on sigui, que vulgui preservar la independència i la integritat de la seva terra no pot estar contra nostre ni acusar-nos de faltes que són seves i no esmena.”

“Té sentit que no sigui independentista l’escriptor que pertany a un poble dominat per un altre i que s’expressa en una llengua ara perseguida, ara tolerada, mai prou lliure?”

“A Madrid es debat allò tan conegut de la corda que lligues curta o lligues llarga, no pas si és convenient o no que hi hagi corda. Per què se n’han de preocupar si aquí tots els partits, de l’esquerra, de la dreta i del centre, accepten que hi sigui i tot just discuteixen fins on és nacionalisme tolerable que ens escanyi?”

“I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; mai no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura.”

“S’ha celebrat la Conferència d’Homes i de Dones d’Esquerra. No sembla gaire esperançadora, i potser no ho podia ser en aquests moments, quan una esquerra conseqüent i eficaç ha desaparegut del mapa. Ara, més que gent d’esquerra, entre els polítics, hi ha gent que són menys de dreta que uns altres. [...] No sé si sempre s’ha tingut present que l’esquerra és, ha de ser, una radicalitat, i que aquesta radicalitat comença amb un llenguatge clar.”

“Franco, ben enterrat al Valle de los Caídos, es conserva en excel·lents condicions a les comissaries.”

“Una tragèdia política: que de la força de la raó que ens permet d’obtenir el poder en fem la raó de la força que ens permetrà de conservar-lo.”

“El meu escepticisme es va fent total quan veig que molt sovint el poble aconsegueix victòries que acaben encadenant-lo. No n’hi ha prou amb omplir-li la panxa; també alimentem els animals domèstics. Si l’home no és una bèstia, li cal la llibertat. No en gaudeix enlloc que pugui legalment ser detingut, o simplement molestat, per allò que se’n diu un delicte d’opinió.”

“Personalment, no accepto cap poder; això no em salva de ser oprimit. Pitjor: m’hi fa més per la consciència que en tinc.”

“No m’interessa cap règim que afavoreixi el privilegi. No m’interessa cap règim que pasturi bens. No m’interessa cap règim que permeti la misèria. No m’interessa cap règim que em tanqui a la caserna. No m’interessa cap règim que faciliti l’existència d’una casta superior. No m’interessa cap règim que controli el pensament dels ciutadans. No tan sols no m’interessa cap d’aquests règims; els avorreixo tots.”

“Començaré a creure en la bona fe dels polítics quan, en aconseguir el poder, s’assignin el sou mínim a què condemnen els ciutadans menys afortunats, i creuré més en l’home si, un cop avinguts a la rebaixa, en surten tants amb vocació política.”

Dues institucions em son perfectament insofribles: l’Exèrcit i l’Església. [...] He dit, també, l’Església... Una institució que trafica amb la feblesa humana, amb la seva por a la mort; que aprofita aquesta indefensió de l’home per a dominar-lo i, sobre el temor, constituir un poder universal o amb afanys d’universalitat.”

“L’Església intransigent, autora de guerres inacabables, persecutora de tots aquells que es negaven a formar part del ramat, em sembla una de les institucions més horribles que ha imaginat la demència dels homes.”

“Una de les grans diferències que hi ha entre les multinacionals de l’Esperit (esglésies) i les multinacionals de la Matèria (negocis) és que les primeres no compren; només venen.”

“Passa contínuament: hom parla d’una classe, d’una professió, d’una activitat que comprèn homes i dones, però en parla com si tan sols comptessin els homes encara que, a cops, pot molt ben ser que hi hagi més dones que homes.

I hom fa això sense adonar-se’n, de bona fe, sota el pes d’un masclisme potser no volgut, però que s’ha incrustat en nosaltres i que el llenguatge facilita.”

Textos plenament actuals

Aina Torres (Barcelona, 1984) és escriptora, poeta, periodista i gestora cultural. Ha publicat Montserrat Roig. La memòria viva i el poemari Dos hiverns i un incendi. També ha creat i interpretat l’espectacle poeticomusical La mirada violeta. Marçal i Roig. Interrogada sobre què hi trobarem al seu llibre, ens diu que “a Manual de Pedrolo podreu llegir l’autor més combatiu i universal perquè malauradament els textos són del tot vigents. La discriminació de la dona, l’independentisme, la reconstrucció dels Països Catalans, l’ús del català, l’homofòbia, la llibertat d’expressió, el racisme, la monarquia, les presons... eren temes recurrents en la seva obra. I són de total actualitat. Amb un autor tan prolífic, res millor que et presentin una selecció que abraça tant el seu pensament com la diversitat de gèneres. Una obra pensada per a descobrir Pedrolo però també per a aprofundir en aquells que ja el coneixen”, ens explica l’autora.

I com va fer la tria? “Vaig contactar amb els màxims experts en Pedrolo (Antoni Munné-Jordà i Anna Moreno) perquè em ratifiquessin tant els eixos com les obres que havia pensat antologar. En total vaig llegir uns 80 o 90 llibres de Pedrolo per fer la selecció. Hi havia dies que llegia dos o tres llibres. No feia res més. Llegir i llegir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Bryan Ferry, James Blunt i Alan Parsons, primers confirmats del Festival Jardins de Pedralbes

Barcelona

‘Liberté’, d’Éluard, nítid com mai

barcelona
PEP ADMETLLA
ARTISTA PLURIDISCIPLINARI QUE OBRA AMB LA CIÈNCIA. LA TÈCNICA, L’ARQUITECTURA, I L’ART

“He lluitat per preservar la independència i la pròpia llibertat”

Girona
Crònica
música

Manel paradigmàtic

Barcelona
Creadors d’atmosferes sonores
Mirador

Creadors d’atmosferes sonores

Contra l’oblit

Barcelona

Xirgu passa l’equador

BARCELONA

10 malva carregat!

Terrassa

Tres exploracions sobre la natura

Salt