Natura trista i hostil
Hervé Le Corre presenta la novel·la ‘Gossos i llops’, un ‘thriller’ dens, sensual, violent, asfixiant i amb una psicologia de personatges molt ben travada
“Sempre intento expressar la violència perquè em fa por”, admet l’autor Hervé Le Corre
Hervé Le Corre va néixer a Bordeus el 1955, i fins que es va jubilar va ser mestre de llengua i literatura. Sempre ha estat lector de novel·la negra i policíaca, i la llista d’autors preferits seria molt llarga, però en tria dos: Larry Brown i Jim Thompson. En els 33 anys que fa que escriu, de manera lenta i precisa, ha publicat una dotzena de relats i deu novel·les, tres de les quals s’han repartit els vuit premis que ha rebut.
Ara presenta la seva onzena novel·la, Gossos i llops, en català traduïda per Albert Pejó i publicada per Bromera, i en castellà traduïda per Maria Serna i publicada per Penguin Random House. El títol original, Prendre els llops per gossos, té més relació amb la trama, en què Franck, un noi de 26 anys que surt de la presó on ha passat cinc anys després d’un atracament, es veu allotjat en una mena de granja amb set personatges amb més perill del que se’ls podria atribuir.
Personatges principals
Fabien, el germà gran de Franck, està fent negocis a València –i l’esperen com un Godot beckettià–. La seva parella, l’atractiva Jessica –que de cognom es podria dir Problemes–, és qui va a buscar Franck a la presó. Té una filla, la silenciosa Rachel, de vuit anys, que ha vist i patit massa coses i que opta per un comportament esquiu. “La Rachel és com un gat. I la mare, una pantera”, matisa l’autor. Els pares de Jessica, Maryse –fumadora malcarada– i Roland –mecànic alcohòlic–, no són gens entranyables, com el gos enorme que tenen, que simbolitza la por latent de Franck. I, encara, un personatge més: la natura. “A la zona rural dels sud de Bordeus on ambiento l’obra hi ha, com a d’altres a França, persones que pateixen dificultats socials i que han marxat de la perifèria de les ciutats pensant que en una zona rural serà més fàcil viure. I és un error, perquè es troben aïllats. Envoltats d’una natura trista i hostil, tant a l’estiu com a l’hivern, amb milers d’hectàrees de pi. I la poca població viu com en una presó on els barrots són troncs”, detalla.
Le Corre no prepara un guió previ. Escriu lentament, buscant l’exactitud, i la troba a través d’unes descripcions fascinants, carregades de sensualitat, amb olors, sorolls, colors... Descriu sensacions, no dicta sentiments. A més, limita els diàlegs “perquè són molts difícils”. “Tal com la gent s’expressa, permet que, pel nivell de llenguatge, els puguis situar i classificar psicològicament i socialment. Per això dialogo amb molta cura. A més, com a lector, deploro que a massa novel·les tot és diàleg, com si estiguéssim llegint el guió d’una pel·lícula. I això m’emprenya. M’agrada el relat i que el narrador faci la seva feina, que expliqui i que descrigui”, sentencia.
Altres personatges secundaris i un embolic de drogues i préstecs de diners provoquen un efecte bola de neu en què cada gest ha de ser més contundent que l’anterior. Fins al desenllaç, que, sense buscar el gir ocurrent, pot sorprendre el lector.
Hervé Le Corre ha escrit una obra densa com l’ambient que mostra. Amb una creació de personatges que sobresurt del que se sol publicar. La violència esclata i esquitxa. “Sempre intento expressar la violència perquè em fa por. Tant la criminal com la social. Però el que més m’interessa és explicar l’experiència viscuda pels personatges davant d’aquesta violència, tant si la pateixen com si l’exerceixen.”
El sexe hi és latent –tant el desig animal de Franck, com les atzaroses pulsions de Jessica–, descrit amb elegància, sense ser explícit, però tremendament implícit. I, amb tot plegat, Le Corre aboca una angoixa damunt del lector que l’empeny a seguir llegint com qui neda sota una capa de gel buscant el forat per on sortir a respirar.