Quim Monzó i el bibliobús

Ple a vessar en un Palau de la Música que desitjava tenir actes normals després de mesos i mesos exclusivament de caràcter reivindicatiu. Arribo tres quarts d’hora abans i el reguitzell de personatges significatius de la cultura catalana no cessa: Eliseu Climent, Isidor Marí, Joan Francesc Mira, Vicent Sanchis i Carles Duarte, fins a fer la llista irrepetible. Noto que arriba el nou president perquè els assistents aplaudeixen i destaquen l’última visita a Estremera amb els crits de “llibertat”. Potser caldria demanar-li una amnistia a Pedro Sánchez per veure quin peu calça després de la manifesta “predisposició al diàleg”. La realitat és una altra i l’acte de lliurament de la cinquantena edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Quim Monzó comença amb un discurs escrit per Jordi Cuixart, empresonat a Soto del Real. Ens arriba a través de la veu de l’actor Lluís Marco: “Des de la cel·la 201 del mòdul 10 de la presó de Soto del Real t’envio una abraçada immensa. Lamento profundament no poder ser avui aquí, en aquest magnífic Palau de la Música que aplega tanta i tanta gent que estima la cultura i la llibertat. El 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que avui et lliurem és una gran celebració, perquè representa mig segle d’autoestima, determinació i esperança en la cultura.” El discurs va tenir moments emotius: “La paraula és la nostra finestra al món, Quim. Manllevant els mots de Joan Fuster, els presos sabem que part de la nostra posteritat serà de paper. Les cartes de presó nodreixen la memòria col·lectiva del país.” I va acabar amb un poema del nigerià Ken Saro-Wiwa: “La veritable presó / són les mentides que t’han repetit / a cau d’orella durant una generació. / És l’agent de seguretat que enfolleix / executant desastroses ordres cruels / a canvi d’un àpat miserable al dia. / La jutge que escriu en el seu llibre / un càstig que sap que és immerescut.” El parlament de Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, va recordar que el guardó no reconeix només l’obra literària sinó una actitud ètica: “Aquí rau el seu valor: el Premi d’Honor és, també, una brúixola moral del país.”

Tothom esperava la reacció de Quim Monzó, segurament aclaparat per un Palau tan ple en comparació amb la seva vida quotidiana solitària. No va defraudar, però, perquè conserva un peculiar sentit de la ironia: “Soc un home previsor, però podia donar només les gràcies i tornar-me’n a casa.” En el discurs va afirmar que no recordava els seus primers mesos. Sí la infantesa, quan no hi havia internet ni televisió, “una ràdio i gràcies, d’on vaig aprendre molt de les radionovel·les”. També va parlar del bibliobús, on agafava llibres a la plaça de Sants, o del primer conte que va escriure als catorze anys, anomenat El suïcidi. Ahir va quedar clar que no era autobiogràfic.