Música

Crònica

Intensitat a la carta

La senzillesa amb la qual Damien Rice es va presentar diumenge a Cap Roig va créixer en intensitat. Amb moments de màxima potència, d’un virtuosisme vocal extrem, exhibit des de la humilitat, al llarg de les dues hores i mitja d’un concert gaudit en un silenci respectuós i que engrandia el cantautor irlandès entre la penombra.

Sol amb la guitarra acústica, era l’únic punt de llum en una posada escènica de foscor absoluta per destacar la veu. L’ irlandès fa la gira traslladant-se amb un veler –havia fondejat a Cadaqués, provinent de Còrsega– i va invocar el seu esperit mariner però d’ànima sensible, un Damien Rice en estat pur des de la primera cançó, amb Trusty and true , que coincidia amb un castell de focs. “Temps perfecte”, va assenyalar mentre puntejava els primers acords. Els focs preludiaven el que seria un inici tan àlgid que seria difícil de superar. Imbuït del caràcter llibertari de navegar pel mar, va ancorar-se a Cap Roig sense llista de cançons definida, deixant-se estimar per les peticions del públic. Després de Delicate, Elephant i 9 crimes –al piano– i amb la sublimació de la delicadesa musical, va arribar també la ironia quan va demanar si calien més “boniques i depressives cançons” tot recordant que és un cantautor de “teràpia”. D’estil hipnòtic, intimista, de malenconia magnètica, algun moment excessiva, a Damien Rice li manca potenciar el cantó obscur. Amb Astronaut i The professor, va complaure un públic fan i participatiu. Una amiga, Marta, el va acompanyar a cantar Volcano i amb una altra noia van protagonitzar una comèdia, asseguts en una taula, bevent vi i cantant al desamor amb Cheers darling; teatre innecessari que no va alleugerir el tram final del concert. Es va arreglar i molt amb la puresa amb la qual va interpretar Cannonball; tot fosc i a cappella, desendollant llums i micròfons, recuperant el minimalisme inicial, que sempre és millor. La versió de Creep de Radiohead –el cantó fosc que reclamaven– enllaçada amb l’èxit The Blower’s daughter van cloure amb apoteosi un concert al qual encara faltava un bis lànguid amb Amie i Skimo; a estones el mariner irlandès semblava cantar en inuit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic