La mesura de la desmesura

Àngel Llàcer com a Zaza a La Jaula de las Locas ha fet el paper de la seva vida. Aquesta reflexió me la podria haver fet abans de veure-la pensant en els dots histriònics de l’actor. Però és precisament en aquest aspecte on rau que aquest musical sigui una bona obra. Llàtzer s’ha preparat un paper a mida, però fa l’esforç eficaç que no se li escapi de les mans. El seu excés està mesurat, perquè des dels moments d’eclosió plumífera fins als de quotidiana tendresa troba el registre interpretatiu escaient en una producció que, per potent, també podia caure en el parany de voler marcar paquet, i, tanmateix, tot allò que podria semblar grandiloqüent apareix com plenament justificat.

Tot i que la La Cage aux Folles es troba a Saint-Tropez, el referent de l’obra el trobem en les maneres de fer del Paral·lel de les millors èpoques. Zaza increpa el públic per establir un dels trets bàsics del music-hall i el cabaret. La nit de l’estrena ho tenia fàcil per fer-ho: la portaveu del govern, Elsa Artadi, a qui es va referir com “la catalana”; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la mare de l’actor. No hi va faltar un clàssic de les vedets, movent-se per la platea –“Te gustan mis tetitas”–. Llàtzer i tots els actors i ballarins es van moure perfectament en el registre molinesc que inunda l’obra. Ivan Labanda, en el paper de Georges, troba el seu equilibri, tot i que la seva experiència en el Polònia el podria portar a exagerar la nota paròdica.

És difícil contemplar l’obra sense pensar en la versió cinematogràfica de 1978 de l’obra de Jean Poiret amb Ugo Tognazzi. Sobretot en les escenes de la trobada de les dues famílies. Hi mancava la part de tràgic conflicte que també que té aquesta comèdia. És clar que, vista amb ulls d’ara, el contingut revolucionari que aportava l’obra en el seu moment, en reivindicar tota mena de diferències, ja s’ha diluït. Si més no en aparença. Amb tot, coincideixo amb La Maña. A la sortida li vaig preguntar si li havia agradat. Va ser rotunda: “Sí.”