Modernitat viva

Després de rebre prestigiosos premis per la novel·la Els estranys, entre ells el Llibreter, Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ens ofereix una lectura sobre Santiago Rusiñol a El fugitiu que no se’n va. Es tracta d’un assaig amb punts que connecten amb la narrativa i la història. Traductor i editor, Garrigasait no és el primer cop que es mou en territoris fronterers entre gèneres. Aclareix que en aquest cas es troba més còmode amb l’etiqueta assaig. Sobre la necessitat d’afrontar el temps i la figura del pintor i escriptor modernista, ens respon: “Entre altres coses, l’escriptura és una manera de relacionar-se amb el passat per donar sentit al present. Si Els estranys parlaven de l’esclat de violència que marca l’inici de la modernitat, El fugitiu que no se’n va gira al voltant d’una figura clau de la modernitat. Amb la literatura, la pintura i la seva imatge pública, Rusiñol va explorar els conflictes i les crisis de la nova època.”

Garrigasait parla de Rusiñol com “una reserva d’art i literatura”. De la vigència de l’artista, l’autor no en té cap dubte: “Rusiñol és un creador viu. El seu teatre conserva una càrrega polèmica i còmica impressionant. Els Jocs Florals de Canprosa, que ara es representen al TNC, a més de ridiculitzar el patrioterisme en literatura, mostren com uns agents de l’ordre claven cops de porra a uns nois que canten Els segadors: parlen més de l’actualitat que molts llibres d’avui. En el camp de la novel·la, Rusiñol va escriure una cosa esbojarrada, La niña gorda, que és dels textos més durs que conec sobre la cosificació de la dona i les perversions de l’amor romàntic. Les oracions són el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana: avui es poden llegir com a poesia contemplativa i lliguen d’alguna manera amb les noves espiritualitats. Sempre hi ha teca, en Rusiñol.”

Des dels diferents angles que planteja el llibre, hi ha la fascinació per un temps i uns personatges. Garrigasait ens ofereix relats episòdics, on sura la fascinació per un temps diferent de l’actual i, alhora, pròxim: “Em fascina la manera com Rusiñol se situa dins els conflictes del seu temps. La modernitat no és un estil ni una època, sinó una crisi, un seguit de conflictes nous: entre l’individu i l’Estat, entre classes socials, entre visions de l’art i de la història, etc. Rusiñol, sense casar-se amb cap ideologia, fa esclatar tots aquests conflictes dins de les seves creacions.”

Sobre els tòpics que genera encara el personatge de Rusiñol, Garrigasait observa que el personatge va acabar deixant a l’ombra bona part dels seus llibres i les seves pintures. “Això l’ha perjudicat: les anècdotes, el folklore, han fet difícil acostar-se a la seva obra sense prejudicis. Amb el llibre he volgut desfolkloritzar Rusiñol i centrar-me en la seva obra.” Quan el comparo amb Dalí, Garrigasait coincideix: “Tenen moltes semblances: tots dos pinten i escriuen, tots dos beuen de l’humor popular català i connecten amb el món artístic de París, tots dos van sacsejar el seu temps, tots dos tenen una habilitat impressionant per crear-se una imatge pública. Rusiñol té algun monòleg que sembla surrealista. Però Rusiñol, en el fons, rebutjava deixar-se utilitzar per cap grup o cap ideologia; en això potser en va saber més que Dalí.”

Per la llibertat del text i per la coincidència de dades i interpretacions, el llibre m’ha semblat un biopic cinematogràfic. Garrigasait diu que biopic sona èpic i exhaustiu i que el llibre és més aviat reflexiu i selectiu: “Em centro en alguns episodis de la vida de Rusiñol (com la trobada inversemblant amb el compositor Erik Satie), en algunes obres i en les polèmiques que van generar. Si després de llegir el meu llibre algú en va a buscar algun de Rusiñol o va a veure alguns quadres seus al Cau Ferrat, ja em donaré per satisfet.”