Cultura

RAMON ARCUSA I MANUEL DE LA CALVA

DÚO DINÁMICO. CANTANTS I MÚSICS

“El respecte al públic és la base de tot el nostre secret”

Després de quasi seixanta anys als escenaris i de milers de discos venuts continuen tenint un públic fidel que els segueix a tot arreu

P

er què van acceptar cantar al Gran Teatre del Liceu?
Acceptar?A qui no li agrada això? Cantar al Liceu és un somni per a qualsevol artista. Fer-ho després d’haver començat cantant al cabaret Bolero, o a Piscinas y Deportes, o al parc de Montjuïc i “tractar-te” amb els grans no té preu.
El públic del Liceu ha estat exigent amb vostès?
Segurament, encara que no creiem que el nostre públic sigui l’habitual del Liceu, almenys la major part. Diríem que al nostre públic el tenim guanyat per endavant i espera de nosaltres el que li volem donar. Ho fem com sempre hem fet, de la millor manera possible. I la realitat és que el públic ho passa magníficament als nostres recitals.
Amb aquest ja són quatre els anys que venen al Liceu i les entrades s’esgoten en pocs dies. Com se senten amb aquest èxit?
No podem fer res més que estar agraïts per això. La fidelitat del nostre públic és envejable, venen grups des de València, Madrid, de tot Catalunya i fins i tot en alguns recitals ha vingut gent des dels EUA i Anglaterra. També vam penjar el cartell de “No hi ha entrades” a Màlaga i ja s’han esgotat les localitats per al concert que farem l’11 de novembre a Sant Cugat.
Tothom voldria saber el secret que tenen per poder estar als escenaris durant quasi seixanta anys. Hi ha secret? Ha estat fàcil?
El secret és fer una vida sana: una mica d’exercici i res de drogues i alcohol (home, un cubata de tant en tant tampoc va malament). Tot això conservant la il·lusió d’estar damunt de l’escenari intentant distreure el públic amb el nostre repertori. El respecte pel públic és la base de tot aquest secret.
Les relacions mai són fàcils. Com se sosté la de vostès? Quina és la clau?
Hi ha una frase que ho diu tot: “Viu i deixa viure”, aquesta és la principal manera de tirar endavant. Creiem que en això som intel·ligents, que aportem al Dúo cadascú de nosaltres el 50% del seu èxit, i això fa que ningú es cregui superior a l’altre. Malament va aquell que en un grup, com que fa la primera veu, es creu més important. Malgrat ser molt diferents som com germans. Encara que el que més ens uneix és el respecte mutu, aquí hi ha la clau.
Continuen conservant alguna cosa d’aquells dos nois barcelonins que es van trobar als 17 anys treballant a l’empresa Elizalde?
I tant! Vam començar en un moment important del país on res t’era regalat i tot ho havies d’aconseguir amb treball. Nosaltres som conscients que res es pot arribar a tenir si no és amb molt d’esforç. Una cosa que no hem perdut, i que vam aprendre mentre treballàvem a Elizalde és la curiositat per les coses, per la ciència, pels avanços; el pensar que sempre és possible trobar alguna cosa positiva, millor, en qualsevol terreny. És indiscutible que la vida millora cada any, es miri com es miri, vivim més temps i amb més qualitat de vida, malgrat els endevinadors.
Alfredo Fraile, en la seva autobiografia, retrata Julio Iglesias com una persona insegura, voluble i que només es vol a si mateix, vostès van compondre per a ell “Soy un truhán, soy un señor”, una cançó que ell ha fet famosa a tot el món, i vostè, Ramón, va treballar com a productor de Julio des del 1977 fins al 1995. És Julio una persona insegura?
L’Alfredo coneix bé Julio, i Julio i jo coneixem l’Alfredo. Inseguretat? La inseguretat consisteix a fer-se preguntes contínuament, que és com l’home ha avançat en la filosofia o la ciència. Només els ignorants poden estar segurs de tot. Les persones conscients, no. No estic d’acord amb aquesta qualificació, si és l’única, perquè Julio és generós, un treballador incansable que sempre va saber triar el que més li convenia. Un artista no ho serà mai si no es vol primer a si mateix, si no creu en ell mateix; Julio és, sens dubte, el cantant més internacional que ha tingut Espanya.
Ramón, crec que Julio Iglesias i vostè estan estudiant un projecte de futur.
Sí, en vam parlar el dia del seu aniversari i em va confirmar que continuava pensant que havíem de fer un disc amb les millors cançons llatines, però en anglès. De moment és tan sols un projecte que ara, quan torni als EUA, perfilarem.
Vostès van ser els primers a tenir grups de fans.
Eren els anys 60, no hi havia ni Twitter, ni Facebook, teníem clubs de fans per tot Espanya. Avui seríem trending topic. Els artistes d’ara tenen milions de seguidors. La casa de Ramón era la seu oficial del Dúo i cada dia l’escala i el pati s’omplien de fans de 12 i 13 anys que sempre eren allà. Els veïns ens odiaven. Ara, un cop passats els anys, els demanem perdó, mai no és tard!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.