Fabra i l’art del consens

L’acte commemoratiu de l’Any Pompeu Fabra organitzat ahir a l’Auditori Irla de Girona per la Generalitat i el Consorci per a la Normalització Lingüística va posar en relleu el paper “providencial” per a la unificació i dignificació de la llengua d’una figura que, no només s’ha de considerar de primer nivell en els estudis filològics d’àmbit català i europeu, sinó sobretot un estrateg dins la millor tradició política, per la seva capacitat de “generar consensos” al voltant d’una qüestió que sabia perfectament que tenia implicacions lingüístiques i identitàries.

Jordi Ginebra, comissari de l’Any Fabra, i Francesc Feliu, doctor en filologia de la UdG, van coincidir a remarcar el valor pioner de la labor fabriana, quan el català escrit es regia per una normativa més intuïtiva i vacil·lant que no pas científica, i van constatar la proesa d’haver aconseguit que una reforma com la seva, que posava fi a una anarquia de segles, arribés a triomfar, justament per la confluència d’un context polític favorable. Ginebra, però, va matisar que aquesta conquesta no va ser possible sense entrebancs, ja que la Lliga Regionalista, encara el 1906, promocionava com el seu filòleg de referència mossèn Alcover, el principal opositor a les tesis de Fabra. En canvi, va trobar un terreny abonat entre els escriptors joves, com ara Foix, Sagarra o Puig i Ferreter, i es va guanyar el respecte de la gent del carrer. En aquest sentit, Feliu va advertir del perill que es trenqui el consens que Fabra havia forjat. “Paradoxalment, en plena efervescència independentista, la qüestió de la llengua és més present en el discurs polític com a arma d’atac que no pas com a instrument de cohesió social i d’identitat”, va dir, i va alertar del fet que en l’actual conjuntura es prengui la llengua com un bé donat, tenint en compte que “el català ha deixat de ser, a diferència del temps de Fabra, la primera llengua habitual dels parlants de Catalunya”.