Cultura

La lliçó de Rafael Ramis

Joan Armangué recupera la trajectòria personal de Rafael Ramis, “catalanista, republicà, socialista i maçó”

La biografia ha estat publicada per Edicions Cal·lígraf, de Figueres

Els darrers anys, han estat notables els esforços per recuperar la llarga i fecunda tradició republicana i catalanista que la reacció franquista va intentar segellar en el bagul de l’oblit. El procés ha estat lent, ben paradigmàtic del llast que va significar l’anomenada transició democràtica, i, encara avui, hi ha un munt de personatges, entitats, partits i episodis pràcticament oblidats.

En tot cas, l’esforç de recuperació ha estat molt significatiu a la comarca de l’Empordà, aquella “terra de llibertat”, tal com va batejar-la el poeta Joan Maragall en el seu discurs als Jocs Florals de Figueres del 1906. En aquest esforç han participat historiadors com ara Alfons Romero, Emili Casademont, Manuel Moreno, Albert Testart, Enric Pujol i Anna Teixidor. I, ara també, Joan Armangué, que reconeix en el pròleg d’una biografia que acaba de publicar sobre Rafael Ramis que va prendre consciència de la importància d’aquest figuerenc en la seva etapa com a alcalde: “Cada vegada que celebrava algun homenatge als mestres republicans [...] els exalumnes solien acabar evocant el mestre Rafael Ramis.” A banda del seu vessant com a educador, Ramis, com el seu amic Puig Pujades, sintetitza prou bé el procés de simbiosi entre republicanisme i catalanisme, una fórmula que viurà una llarga travessa pel desert, però que esdevindrà majoritària durant els anys de la República i que no només se sintetitza en ERC, sinó també en la Unió Socialista de Catalunya, el referent de Rafael Ramis.

El llibre ens permet descobrir la complexitat del personatge, des del seu vessant més personal de lluita per sobreviure en un context extremadament hostil fins a la seva faceta com a periodista i impulsor d’Empordà Federal, una capçalera emblemàtica de la premsa catalana, sense oblidar la seva faceta educativa o la implicació en la política municipal. Resulta especialment interessant el capítol dedicat a l’exili a París, on Ramis es va veure obligat a viure durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i que van permetre-li amarar-se de la vitalitat cultural de la capital francesa, introduir-se en la maçoneria i apropar-se al grup de Francesc Macià, amb qui col·laboraria en l’intent fallit de Prats de Molló.

La reconstrucció de Joan Armangué és acurada i amb una clara vocació de recuperar el personatge per al gran públic, però també té un clar component reivindicatiu, centrat a posar en valor la vigència del pensament de Rafael Ramis i altres aspectes que formaven part de la política d’aleshores, com ara les llistes obertes i el compromís del polític amb la societat. Precisament el darrer article de Rafael Ramis, que va aparèixer publicat a Justícia Social, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, és una anàlisi tan honesta com plena de vigència. Es titulava Hem d’aprofitar la lliçó i reflexionava sobre els errors comesos en la temptativa fallida del 6 d’octubre del 1934, bàsicament centrats en la divisió de les esquerres. Una lliçó plenament vigent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.