“Les cançons d’Ovidi són cada cop més rellevants”

[GH] Pau Figueres [guitarrista] va fer el seu projecte final de carrera al voltant de la figura de Toti Soler i em va demanar que cantés dues cançons. En Toti hi era i vam començar a xerrar. [TS] Em va agradar molt la musicalitat i la naturalitat de la Gemma. Cantava com aquell qui no vol la cosa. Vaig preguntar-li si la podia veure cantar en algun lloc i em va dir que, potser, en un club de jazz [riu]. [GH] Sí, perquè aleshores estudiava jazz, que no he tornat a cantar en la meva vida [riu]. [TS] Estava fent un disc i li vaig proposar cantar un tema de Martí Llauradó [Penyora d’amor, una musicació de Salvat Papasseit que ha acabat també formant part del disc] i, poc després, vam començar a fer concerts. Primer, vaig preguntar-me si la Gemma seria realment capaç de cantar les cançons de l’Ovidi, però... carai, si n’era capaç! Els dona una potència i claredat que dona gust.

[GH] El meu pare és guitarrista i, a casa, Toti Soler sempre havia estat un tòtem. I, amb l’Ovidi, passava una mica el mateix. Al principi de conèixer-lo, i quan anàvem a fer bolos en tren, em flipava el munt de coses que en Toti m’arribava a explicar.

[TS] Sí, a banda de l’Ovidi i alguna col·laboració que vaig fer amb Pi de la Serra i Pau Riba, que no són exactament cantants, tota la meva vida he treballat amb veus femenines. M’agrada el timbre, l’aire que donen... Això és una cosa que ve des dels temps de la Jeanette [la cantant britànica amb qui Soler, a finals dels anys seixanta, va muntar el grup Pic-Nic].

[TS] Sí, però dalt l’escenari les edats desapareixen. Quan dos músics s’entenen, no hi ha edats que valguin. En una orquestra clàssica també hi ha gent molt gran i molt jove i això no ha estat mai important. La Gemma s’enfronta a les cançons amb una actitud molt forta. Un dia li hauré de proposar fer alguna cosa de Stockhausen! [Riuen.]

[TS] Fa quaranta anys, l’Ovidi ja explicava amb claredat aquestes coses que vivim actualment. I molta gent jove ho està descobrint ara. A l’Ovidi se l’ha de continuar tenint molt en compte. És bonic que hi hagi cançons d’amor, però aquestes cançons que parlen de la nostra realitat social continuen sent fonamentals.

[TS] És important que es pugui donar a conèixer l’Ovidi en totes les formes possibles. És natural, lògic. Les cançons de l’Ovidi són cada cop més rellevants.

[TS] Li sabria molt greu, molt. I estaria fotut. Era un home a la vegada molt vital a qui li agradava sopar bé i divertir-se, però ho estaria passant molt malament.

[TS] Potser la vaig escriure abans i tot. Sí, però, que la vaig gravar aquell any, per Hispavox, amb l’orquestra de la Radiotelevisió Espanyola, en un estudi enorme. El meu pare em donava llibres de Marià Manent i Joan Vinyoli i jo, que tenia 15 o 16 anys, n’anava fent cançons, de què una va ser Petita festa, que el meu pare també havia musicat. L’he continuada cantant tota la vida.

[TS] Un fora de sèrie. Ens va fer, a mi i els meus germans, de pare i mare, ja que la meva mare va morir quan jo tenia cinc anys. Era metge, també inventor, ja que feia aparells de tota mena, i tant tocava música antiga amb viola de gamba com li agradava la música electrònica. Ens va posar també a fer submarinisme, li agradava que escaléssim muntanyes... Era tot un personatge. Havia tingut una certa relació amb Vinyoli i en va fer força cançons.

[GH] Em feia molta il·lusió gravar Homenatge a Teresa, perquè, a més de trobar-la preciosa, és la cançó que li canto al meu fill abans d’anar a dormir. [TS] És una història molt tendra, perquè la Teresa era una dona d’Alcoi que va embogir quan van bombardejar casa seva durant la guerra i li van matar tota la seva família. A l’Ovidi i els seus amics els explicava la realitat de la vida, però per a la resta era Teresa la Boja. Va morir de fred i, fa poc, em va arribar la notícia que havia anat a parar en una fossa comú, a Alcoi, just al damunt de què s’havia construït un panteó amb les restes d’alcoians il·lustres on hi havia les de l’Ovidi. Van acabar junts, finalment.

[TS] Hi ha el Richard del Leo Ferré, amb qui vaig gravar un disc l’any 1982,la Cançó per al camperol de Georgse Brassens i dues cançons que va proposar la Gemma [Fills de..., de Jacques Brel, i A tots els infants, de Boris Vian i Claude Vence]. [GH] Amb la cançó francesa passa una mica com amb l’Ovidi. Són textos tan actuals, per desgràcia, que sembla mentida que el que passa ara passés també fa tant de temps. És increïble que cançons com aquestes ens recordin que estem igual.