Cultura

Javier Daulte

director, dramaturg i, ara, novel·lista

“El narrador és el públic”

La ficció és com la Play Station: un món paral·lel

Javier Daulte torna a estar sota el focus de l’actualitat a Barcelona. L’autor i director que va sorprendre tothom amb Gore i, posteriorment, amb 4D òptic, fins al punt de ser la pista d’enlairament de les T de Teatre (van deixar els monòlegs temàtics per passar a narrar una història), i que durant els primers tres anys va assumir la direcció artística de la Villarroel, que acabava d’entrar a l’esfera de Focus, saluda tothom a la Sala Beckett, unes hores abans de la presentació del seu debut literari. En realitat, El circuito escalera (Alfaguara) és una novel·la pensada per destensar la seva relació amb el teatre. L’ha carregat d’elements autobiogràfics, que no vol revelar. Intrigant, com sempre.

Com decideix escriure la seva primera novel·la?
Barcelona en té la culpa. Acabava d’estrenar Com pot ser que t’estimi tant amb les T de Teatre. M’estrenava com a director artístic a la Villarroel i vaig haver de suplir una direcció a Intimitat. En tornar de Buenos Aires, vaig decidir marxar de vacances a la platja i, per diversió i per treure’m l’estrès del teatre dels últims mesos, vaig decidir provar de fer narrativa. Tot estava escrit a mà en una llibreta. Va ser una fase de descompressió. Uns tres anys més tard, ho vaig recuperar. Ho vaig passar a l’ordinador i ho vaig continuar. Quan vaig acabar la novel·la, m’agradava. La vaig passar a persones de confiança que van tenir la generositat de llegir-la (una obra de teatre es llegeix molt ràpid, però una novel·la demana molt més temps) i em van esperonar. La sort és que l’editorial la va voler publicar de seguida.
Diferències, en l’escriptura?
El teatre i els guions de televisió t’exigeixen una síntesi; en una novel·la, les idees es poden desenvolupar. La ficció és com la Play Station, un món paral·lel. El repte era integrar-hi molts personatges amb moltes anècdotes, i acabar explicant una sola cosa
. I quina era, la solitud?
Hi ha solitud, però sobretot la trobada entre tots els protagonistes: la reconciliació.
Té elements autobiogràfics?
Sí, però en altres contextos. Per això està escrit en tercera persona. Cada capítol té el punt de vista d’un protagonista diferent. Però segueix en tercera persona. La noció de circuito escalera del títol mostra com els personatges es vinculen, potser inconscientment. Una novel·la pot ser més creïble. El que ens falta a la vida és un narrador. En el teatre, en canvi, el públic és el narrador, perquè és el testimoni de tot el que passa a escena.
La por es manté latent en la novel·la i en el seu teatre.
El títol inicial era La amenaza. Sempre tenim por que ens pugui passar alguna cosa. Un mateix pot ser una amenaça per a un altre, sense adonar-se’n. La por és inevitable. Però difícilment patirem l’atac d’una cosa de la qual tenim por. És d’allò que no preveiem d’on neix l’amenaça real. Per això et pots identificar amb els personatges. Les dones són, en general, més valentes; els homes, més paranoics. Els artistes (com en Walter), davant del guió de la vida, necessitem trobar-hi una aventura, tenir vertigen.
En la novel·la s’expliquen més els personatges que en el teatre.
Els personatges de la novel·la estan fets a la manera de com se’ls imagina el que llegeix. El personatge de teatre el complementa l’actor amb el seu físic i també amb el seu univers interpretatiu, i el transporta més enllà de les paraules.
El llibre també juga amb el·lipsis temporals.
Com a La muntanya màgica, de Thomas Mann, el primer dia ocupa bona part de la novel·la i després l’acció s’explica més ràpidament. Com en les vacances, el primer dia és llarguíssim i l’últim s’escola de seguida. M’agrada la sensació que després del llibre la vida continua.
Els personatges creixen i el protagonisme bascula d’en Walter al seu fill, en Martín, cap a la meitat de la novel·la.
No ens agrada tenir testimonis que comprovin que ens deteriorem. En l’obra es pot percebre la soledat i el pas del temps. En Walter comparteix la vida amb molts amics, però està sol.
Com a ‘La set i la revolució’, hi ha una certa visió més adulta, d’entendre millor la vida.
Als 40, comences a veure que estàs a la meitat de la vida. Als 50, ja veus que et comences a fer gran. És la porta d’accés a la vellesa (tot i que avui hi ha una salut molt més forta, que relativitza aquesta decrepitud). Però els fills pugen i ocupen el seu espai.
La presentació del llibre coincideix, pràcticament, amb la reposició de ‘4D òptic’.
Va ser un fenomen particular. Era un procés arriscat de creació a peu d’escenari. Sense la complicitat de la Sala Beckett i el Teatre Lliure i el suport moral i artístic de Toni Casares, no hauria estat possible. Va agradar molt, però gairebé no va fer gira. Va quedar en el record.
Els actors es defineixen com una família que es troba per Nadal, eren alguna cosa més que companys d’un projecte.
Jo també em sento que pertanyo a aquesta família.
Ara la recupereu a la Biblioteca de Catalunya. Els actors diuen que ja no tenen els complexos dels actors argentins.
És que jo no vull que siguin com els argentins. Hi ha interessos diferents i es produeix una intoxicació mútua. Nosaltres no hem d’ensenyar res als actors catalans. Són diferents sistemes de producció. El diàleg Catalunya-Buenos Aires s’ha multiplicat i ara abunda. El públic català està atent. És molt gratificant. Jo hi tinc un compromís. M’interessa el teatre català. M’interessa el que es programa al Lliure i al TNC.
I l’experiència a la Villarroel amb la productora Focus?
Em van ensenyar moltes coses. Em van dir: “Volem que facis grans coses; estem al teu costat.” És diferent el teatre comercial del de petit format o públic. Els continguts poden ser diferents, però arreu es poden fer obres fantàstiques. Quan Lluís Pasqual va fer Tot esperant Godot al Lliure (el vaig veure el 1999, el primer cop que venia a Barcelona), vaig entendre que també es podia fer un Beckett comercial.
Li agrada introduir elements fantàstics en les seves obres...
La fantasia és pròpia del teatre. Ho fan els grecs amb la mitologia, i Shakespeare amb el fantasma de Hamlet. Són els dramaturgs realistes (Txèkhov, Ibsen...) que miren de retratar els drames en un espai únic. El cinema aprofita la fantasia per seduir. Jo només recupero el que era propi del teatre. Encara que inventis un extraterrestre com l’Alien, serveix per parlar d’aspectes ben humans. Són recursos narratius molt interessants. Fer creïble que hi ha una realitat paral·lela, com a 4D òptic, que és una comèdia de gènere, però té un relat.
Solen ser propostes extenses.
Cal una acumulació, donar temps perquè els personatges evolucionin. Hi ha el risc de perdre l’atenció del públic, però aquest és el repte artístic davant del que demana el públic (que vol servir el productor). El més interessant és quan s’arriba a un punt d’equilibri entre el que proposa l’artista i el que accepta el públic.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.