Mor Lluís Alpera

Ahir va ser enterrat a Alacant Lluís Alpera, un dels degans de la poesia catalana a València i fundador del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Nascut a València durant un virulent bombardeig franquista el 1938, Alpera ha estat un personatge decisiu, tant en la poesia catalana des dels anys cinquanta com en la consolidació de la llengua a les terres més meridionals del domini lingüístic.

La poesia d’Alpera és de grans contrastos, de cruïlla i desbordament sensual. Podríem dir que és el poeta més abrupte, líric i irrefrenable dels que van continuar algunes de les línies inaugurades per Vicent Andrés Estellés. Fa exactament un any, Onada Edicions reunia la seva poesia del 1963 al 2017 dins Ulisses i la Mar dels Sargassos, una aventura extraordinària que el mateix poeta alacantí va voler comparar amb el cèlebre Odisseu. Des d’uns inicis intimistes en els impermeables anys cinquanta, el jove Alpera evoluciona cap a formes més pròximes a la poesia política mentre s’acosta al mestratge de Joan Fuster i Salvador Espriu. Recordo l’anècdota que explicava Alpera quan va intentar veure Espriu a la seva residència d’Arenys. Espriu va obrir la porta amb una carabina de perdigons perquè no suportava les visites intempestives. El poeta valencià descrivia la jornada amb els ulls brillants i de manera riallera. Una vegada closa l’etapa realista i empaitat per les primeres antologies de la dinàmica Generació dels Setanta, Alpera va fer un gir copernicà a la seva estètica i intencions. A mitjans de la dècada dels vuitanta i dins un dels vaixells insígnia de la Generació dels Setanta, Llibres del Mall, publica Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, un poemari extraordinàriament barroc, acompanyat de dibuixos i gravats de Manuel Boix, una joia. Completaria la trilogia dels anys vuitanta amb Tempesta d’argent i Els dons del pleniluni, on la natura es representava a través de plantes, arbres, animals mitològics i la subordinació als meteors i la climatologia. Aquest període va suposar un cim que el poeta recuperaria en el tram final de la seva obra.

De les influències d’Espriu, Quasimodo, Carles Riba i Ausiàs March, evolucionaria cap a una mirada on el sensualisme de Joanot Martorell i la seva mateixa dinàmica apassionada originarien una de les veus més provocadores de la nostra poesia. Com la majoria dels nostres autors, no va ser prou reconegut.