Cultura

Sintaxi de bala

Lleonard Muntaner editor recupera ‘Ecce homo’ d’Agustí Bartra, a cura de D. Sam Abrams i incorpora al seu catàleg traduccions de Ted Hughes, T.S. Eliot i Al Berto

‘Ecce homo’ ha estat designat com el llibre més popular de Bartra, amb vuit edicions
‘Ecce homo’ es va publicar primer en castellà en l’edició mexicana de l’any 1964

La persistència i tenacitat del seu vell amic D. Sam Abrams ha permès que l’obra d’Agustí Bartra (1908-1982) surti dels llimbs feréstecs on tan sovint cau la nostra literatura. Entre altres reedicions, Abrams va enllestir Odisseu (Proa) amb motiu del centenari de naixement de Bartra el 2008 i Haikus d’Arinsal el 2010, per l’editorial Andorra. També L’arbre de foc (2015) i L’evangeli del vent (2018), tots dos per Adesiara. Ara, li ha tocat el torn a Ecce homo, el poemari més reeditat de Bartra, un monument per als amants de la poesia que és un alè diví a l’aire perquè tots el compartim. Datat en català justament fa mig segle, dos anys abans del seu retorn a Catalunya després de trenta anys d’exili mexicà, el llibre és la culminació d’una obra superba, inigualable i poc coneguda. Bartra no va ser una persona fàcil i les pròpies inèrcies de la nostra cultura no li han atorgat el lloc que mereixeria en qualsevol literatura normal. Abrams opina: “Ecce homo, el cinquè poemari d’Agustí Bartra, és un dels cims indisputats de la lírica catalana del segle XX i, per extensió, de tots els temps. Mereix un lloc privilegiat al costat de les més altes creacions dels grans poetes i mestres moderns, com ara Riba, Foix, Espriu i Vinyoli. És més, es tracta d’un llibre gràcies al qual la poesia catalana assoleix un clar nivell internacional d’exigència humana, intel·lectual i formal que, la pura veritat, resulta destacable, estimable i difícilment superable.” I no exagera gens la seva devoció, perquè la poesia de Bartra és una aventura temàtica i en la construcció del llenguatge, un poeta que mai t’acabes, d’una obra infinita.

Després de recordar que Ecce homo ha estat designat el llibre més popular de Bartra, amb vuit edicions publicades entre el 1964 i el 2013, Abrams recull de la correspondència del poeta que aquests poemes el salvaven. El crític i traductor també fa una recerca al llarg del llarg exili: “Els orígens textuals més llunyans d’Ecce homo els hem de situar al mes de novembre de 1943, quan Bartra va datar el «Poema de l’home», seriat en onze seccions o cants, dedicat a l’amic Pere Calders i publicat a L’arbre de foc (1946), el llibre amb què el poeta va reiniciar i refundar la pròpia obra a l’inici del seu l’exili mexicà l’any 1941.”

A diferència de Calders, que sempre es va mantenir dins Catalunya malgrat ser lluny físicament, Bartra es va introduir en el viatge com en una odissea poètica, de què la crònica són uns llibres extraordinaris i per fer multitud de lliçons de literatura comparada. El gran bagatge com a traductor i estudiós de Bartra li va servir per incorporar a la seva poesia elements que la feien elevar-se, com ara els àngels, Cristos, cignes, déus, sols i criatures mitològiques que leviten en el mateix viatge dels poemes cap a la glòria: “A les muntanyes del meu cor m’hereto –faula / feixuga dels solstici, / lluny de l’àngel de les llagrimejants corol·les / i curull com el Cigne que fou l’ordre de déu...” La imatgeria supera els poetes beats i confessionals americans que va traduir i ens endinsa en figures de gran bellesa i força: “Sintaxi de bala sobre els murs de la mort”. La lectura produeix un cop lisèrgic, un viatge gens virtual als orígens de la civilització i de la mateixa poesia. Els versos de Bartra entren en trànsit i tenen la virtut de transmetre aquesta condició al lector. El to elegíac i la temàtica sovint apocalíptica contrasten amb la voluptuositat. Les dues constants produeixen l’efecte de xoc imparable.

Els avatars de l’edició a l’exili estan recollides per Abrams en el brillant pròleg de l’edició: “Ecce homo es va publicar primer en castellà, tal com explica Anna Murià a Crònica de la vida d’Agustí Bartra: «Començà les elegies d’Ecce homo, en castellà primer, ja que el llibre tindria immediatament editor a Mèxic, que fou Díez-Canedo. Escriure-les primer en català no hauria servit de res, haurien quedat inèdites i s’hauria retardat l’edició mexicana». Una mica més avall, a la mateixa pàgina, l’excel·lent biògrafa i exegeta continua la «crònica» de les vicissituds del llibre: «Ecce homo aparegué el 1964. La seva existència en català és un fet que roman ocult en la foscor, en espera pacient del dia que se li obri la porta.»”

La foscor que esmentava Anna Murià s’ha esvaït, però n’hem penetrat en una de pitjor: la de la ignorància i la indiferència. Els editors petits rescaten els clàssics mentre els grans els obliden. La realitat són les superbes edicions de Lleonard Muntaner i Adesiara. Fan que l’edició independent tingui musculatura i Bartra sigui més viu que mai: “Laila lladrunya i ensenya les dents / als noms terribles d’Auschwitz i Mathausen / i, convertida en llengua de tendresa, / llepa de dalt a baix el d’Hiroshima / i el d’Argelers...”

Traduccions de poetes mítics que fan molta falta

Al costat de l’Ecce homo de Bartra, Lleonard Muntaner ens ofereix com a novetats excel·lents traduccions de joves autors de noms indispensables de la lírica moderna. Una nova versió de La terra eixorca de T.S. Eliot ens arriba amb traducció de Neus Nadal i introducció i notes del veterà poeta Bernat Nadal. En el primer paràgraf del pròleg ens diu del premi Nobel del 1948: “La seva poesia és en essència obscura i, de vegades, inquietant, perquè, partint d’una gran saviesa acumulada, transmet als lectors l’angoixa vital d’un home del segle XX frustrat, i encara més, desesperat.” L’edició va acompanyada d’un apartat de notes de la traductora així com les del mateix Eliot, amb les referències bíbliques i literàries de referència: Baudelaire, Dante, Shakespeare, Milton, Ovidi, Spenser, Verlaine... També una cronologia per interpretar en paral·lel la vida del poeta i editor angloamericà amb els esdeveniments històrics i literaris.

Gairebé tan influent i coetani d’Eliot va ser Ted Hughes, de qui ens arriba Corb. De la vida i les cançons del corb emb una extraordinària traducció de Núria Busquet i pròleg de Francesc Parcerisas. Si disposem en català de les seves impactants Cartes d’aniversari, la presentació de Corb és, així mateix, un esdeveniment. En el dens i preclar pròleg, Parcerisas ens diu: “Davant aquest no-res [el món], l’escriptor podia reaccionar des de l’apatia, des de la lluita i el compromís social o polític, des de la fugida irònica. Hughes ho fa des de la violència poètica, com un oracle inspirat, com ho podia haver estat un deixeble tardà i volcànic del poeta i ocultista Aleister Crowley. El Déu de la creació té un malson que l’acusa d’haver creat un món escruixidor, invivible, i una obra mestra —l’home— que és el seu fracàs total.”

I per tancar aquesta tria, un nom no tan conegut com els anteriors, però excel·lent: el poeta portuguès Al Berto, de qui publiquen Una existència de paper, amb traducció i pròleg del jove i brillant poeta Elm Puig –anotin aquest nom. Mort a Lisboa l’any passat abans de fer setanta anys, Al Berto és un dels continuadors dels gegants de la literatura portuguesa. Puig ens diu: “En aquestes pàgines, venen a trobar-nos ressonàncies —a voltes explícites, a voltes més velades— d’altres autors i referències que van deixar petjada en Al Berto mentre escoltava «el batec del temps sota les parpelles» i «el terrible so de la màquina d’escriure».”

Les tres edicions són bilingües i ens informen al detall del tarannà i dels últims estudis de poetes que ens faran avançar. Formen part, a més, d’un catàleg editorial únic, que mereixeria més suport, sobretot dels lectors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.