Cultura

Ramon Folch i Camarasa plega veles

El novel·lista, dramaturg i traductor tenia 92 anys i va col·laborar en la regeneració de la llengua catalana

Va traduir obres de Hemingway, Nabokov, Mailer, Faulkner, Huxley, Orwell, Greene, Fitzgerald...
Va guanyar els premis més importants, com el Sant Jordi, el Ramon Llull, el Sant Joan...

“¡Teniu tantes maneres de morir joves, la gent d’ara!”, llegim a Les meves nits en blanc, novel·la publicada el 1972 per Ramon Folch i Camarasa. Afortunadament ell no va fer cas de les seves paraules i va morir –ahir, a l’hospital de Mollet, on va ser ingressat fa pocs dies després de tenir un ictus– als 92 anys i després d’una fructífera vida com a novel·lista, dramaturg, traductor i participant activament en la regeneració de la llengua i la literatura catalanes després de la Guerra Civil i durant la dictadura.

 Nascut a Barcelona el 30 d’octubre del 1926, Ramon Folch i Camarasa va ser el novè fill de Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), prolífic i il·lustre autor considerat el pare del teatre català per a infants. Ramon Folch i Camarasa es va llicenciar en dret el 1950, però aviat es va decantar pel món editorial, fent diferents feines. Va començar a traduir quan treballava a l’editorial Janés, a més de reescriure llibres aliens i escriure’n de propis.

El 1954 va ser un gran any, per a Folch, perquè es va casar amb Montserrat Pons –amb qui va tenir sis fills– i va debutar com a autor per tres bandes alhora: L’aigua negra (poesia), Camins en la ciutat (novel·la) i Un vailet entre dos reis (teatre).

De llibre de poemes no en publicaria cap més. D’obres de teatre en publicaria quatre més i se n’autoeditaria –perquè el teatre és més fàcil estrenar-lo que publicar-lo– catorze. Va ser autor d’una llarga sèrie de comèdies bonhomioses que va anomenar Teatre per a tothom, pensades per als grups teatrals aficionats, amb to d’humor o costumista i, també, per a intèrprets i espectadors juvenils, seguint el camí del seu pare.

Pel que fa a novel·les i obres de narrativa i assaig narratiu –en què destaca la biografia que va fer de Josep M. Folch i Torres, Bon dia, pare (1968)–, en publicaria vint-i-cinc.

El món creatiu en què es mou parteix de l’experiència personal amb consistents traços psicològics i retrats socials realistes, sempre amb un llenguatge net i directe. Amb els títols que va publicar va aconseguir guanyar una quinzena de premis, entre els quals, els més importants de les lletres catalanes, com ara el Sant Jordi (La visita, 1964), el Víctor Català (La sala d’espera, 1960), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982), el Joanot Martorell (La Maroma, 1956), el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997) i, entre altres, el Pere Quart (Manual del perfecte escriptor mediocre, 1991), a més de la Creu de Sant Jordi el 1986 “per la popularitat de la seva obra i per la seva extraordinària tasca com a traductor al català d’obres estrangeres”, i el 2006 el doctorat honoris causa, que li va atorgar la UAB per la seva tasca excepcional de traductor.

Perquè aquesta és una altra faceta en què va excel·lir, la traducció de grans obres de la literatura universal al català. Gairebé dos-cents títols, des que el 1959 va estrenar-se en aquesta disciplina amb el Diari d’Anna Frank. La majoria de les traduccions les va fer d’obres en anglès, tot i que també en va fer del francès, l’italià i l’espanyol. Alguns dels autors que va traduir són Hemingway, Nabokov, Mailer, Faulkner, Huxley, Orwell, Greene, Daudet, Colette, Fitzgerald, Blyton... I molta novel·la negra per a la col·lecció La Cua de Palla: Simenon, Chandler, Agatha Christie, Patricia Highsmith... A més d’assajos de Marx, Engels, Sartre, Russell, Aranguren, Candel... 

Deu anys després d’haver-se començat a dedicar a la traducció literària va haver d’acceptar que –com encara passa avui en el sector– no arribava a guanyar prou sou. Sobretot sent una família nombrosa. Així que el 1970 es va presentar a unes oposicions per a l’Organització Mundial de la Salut, les va guanyar i va marxar, amb la seva família, a viure a Ginebra, entre el 1973 i el 1986, any en què es va jubilar. A Suïssa va traduir textos mèdics i administratius de l’anglès i del francès al castellà, sense deixar del tot la traducció literària, de la qual publica vint-i-dues noves obres, com ara Temps difícils, de Dickens, Un adeu a les armes, de Hemingway, i Retorn a Brideshead, de Waugn.

Només esmentarem –perquè Jaume Vidal en parla àmpliament a l’article del costat– que el nom de Ramon Folch i Camarasa serà recordat, a més de per tots els mèrits ja comentats, per haver continuat, en format de còmic, les aventures d’en Massagran, personatge creat pel seu pare i publicat per primer cop el 1910 a les pàgines de la revista Patufet.

L’èxit dels còmics va propiciar que el 1983 RTVE n’enregistrés una versió teatral en quatre capítols i que el 2003 TV3 n’emetés la versió en dibuixos animats. I el 2005, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una adaptació teatral de l’obra.

A la casa de Palau-solità i Plegamans, on vivia, va continuar escrivint i traduint, a més de dirigir la Fundació Folch i Torres. Ramon Folch i Camarasa també va ser un gran aventurer, com el personatge del Massagran, però en el seu cas no va navegar per mars ignots ni va aventurar-se per terres exòtiques, sinó per la llengua i la qualitat creativa, fins que li ha arribat l’hora de plegar veles. Bon viatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.