Tàpies, vigent?

El filòsof i crític d’art Arnau Puig fa 72 anys que està en contacte amb l’obra d’Antoni Tàpies. “En conec totes les circumstàncies i les anècdotes, i l’he vist de totes les maneres: entusiasmat i emprenyat.” Puig, que ahir va complir 93 anys amb la lucidesa intacta, últim supervivent de Dau al Set, és l’únic de la colla que va ser amic de Tàpies tota la vida. I sense adular-lo. Sempre ha estat un esperit lliure i crític. I eternament jove: està al dia de tot.

Set anys després de la mort de l’artista, la màquina de pensar del moviment de la represa de l’avantguarda catalana a la postguerra ha hagut de respondre a una pregunta complexa: ¿continua sent Tàpies un artista rellevant, no pas com a figura històrica, cosa que està fora de dubte, sinó en els temps presents? Ras i curt, els interessa, a les noves generacions? La resposta l’ha donada en el text central de la publicació Tàpies avui, que acompanya l’exposició homònima que presenta la galeria Mayoral com a proposta especial per celebrar el seu 30è aniversari.

I, doncs, és vigent Tàpies? “A mi encara m’impressiona. Encara em provoca esgarrifança i tremolor. Què ha canviat? Que abans m’impulsava a la lluita, al combat, i ara a la reflexió”, precisa el filòsof mentre observa Fletxa i cordill (1974), una de les onze pintures que la sala barcelonina ha reunit, onze obres mestres que abracen un llarg període de la producció de Tàpies, des del 1959 fins al 2002 (els preus van dels 150.000 als 600.000 euros). A Fletxa i cordill, apareix un mapa d’Espanya emboirat i ratllat. “Jo la miro i penso: tornem a estar al mateix lloc”, exclama Puig, que no es cansa de reivindicar la catalanitat de Tàpies i de denunciar aquells que s’entesten en camuflar-la.

Puig anima a escodrinyar “en profunditat” els seus quadres. I a no caure en el parany de voler-los interpretar amb el llenguatge de la raó. “Ni ell mateix sabia què feia, però feia.” El que és poderós en el seu treball, entén el filòsof, és el sentiment que desprèn. “La gran força secreta de les obres de Tàpies, que corprenen, és que t’arrosseguen encara que no hi entenguis res, perquè no cal entendre-hi: són pura expressió emocional, com un clam.”

L’exposició i el llibre catàleg que ha promogut la galeria Mayoral obren un debat molt interessant a les portes del centenari del naixement de l’artista, el 2023, en el programa del qual ja està treballant la Fundació Tàpies. Justament de lectura obligatòria de la publicació són les entrevistes que ha fet el galerista Llucià Homs als quatre directors que ha tingut el seu museu, Manuel Borja-Villel (ara al capdavant del Reina Sofía), Nuria Enguita, Laurence Rassel i, l’actual, Carles Guerra. I, compte, perquè tots coincideixen a dir que, un cop mort, Tàpies, el que havia estat l’artista català i espanyol més internacional, ha perdut presència en els grans museus. Una deriva que, a parer de la majoria d’experts, reclama una revisió radical del seu llegat.