Cultura

Mirador

La intimitat de la figura pública

Fa uns quants anys, Citizen Kane d’Orson Welles ens va demostrar que, més enllà de la història oficial, hi ha sempre una història privada amagada que genera un cert interès des de la ficció. Aquesta història íntima és la que permet presentar la figura pública sense les seves màscares, veure els punts dèbils de la seva personalitat i preveure les estratègies maquiavèl·liques que s’amaguen darrere tota representació que s’efectua davant les càmeres o en qualsevol altre lloc de l’esfera pública. Aquesta tendència ens va mostrar Franco al llit amb Carmen Polo a Dragon Rapide i Winston Churchill carregat de dubtes abans de prendre una decisió transcendental a El día más largo. També ens ajuda a pensar com els grans gestos pretesament històrics es desenvolupen amb la mateixa intensitat que els gestos quotidians i que l’èmfasi davant determinades situacions són fruit de la representació o del relat històric.

En les pantalles dels cinemes podem veure, aquests dies, dos personatges històrics des de la seva privacitat: Silvio Berlusconi i Dick Cheney. Tots dos tenen en comú la seva condició d’éssers foscos que han conegut les xarxes del poder i les clavegueres de l’estat. Tots dos formen part d’una certa dreta que ha trobat en el populisme una forma de conquesta del poder. Berlusconi ho va fer des del control dels mitjans de comunicació i Dick Cheney, com a vicepresident d’un president sense intel·ligència política com George W. Bush. La idea d’aprofundir en el seu vessant íntim per revelar el costat fosc de personatges que han estat claus en l’Europa o l’Amèrica de començaments del mil·lenni ha motivat que tant Paolo Sorrentino com Adam McKay hagin volgut establir un retrat d’aquests personatges utilitzant com a arma el grotesc, amb el perill de caure en la caricatura.

Silvio (y los otros) de Paolo Sorrentino no parla només de Berlusconi sinó dels altres que volen acostar-se a ell per poder pujar en l’escala del poder. Silvio Berlusconi hi apareix retratat com una màscara. És l’home vell que s’ha fet totes les operacions possibles per rejovenir-se i que es troba al final de la seva darrera etapa com a president del govern italià (2011). És el moment en què han sorgit denúncies de corrupció i d’hipotètics contactes amb la màfia. Sorrentino és un cineasta de traç gruixut i amb l’ajuda de l’actor Toni Servillo caricaturitza Berlusconi, l’home operat mil i una vegades que vol continuar sent un Casanova quan ja no ho pot ser. La mirada cap al moment italià pot ser àcida, però es produeix un efecte curiós, com si el treball al voltant del personatge portés el director a compartir-lo en la seva intimitat i com si aquesta compassió acabés creant una certa empatia.

El vicio del poder (Vice) d’Adam Mc Kay ens mostra Dick Cheney com un personatge mediocre, que havia begut més del compte de jove, però que des de la seva grisor passa a ocupar un lloc a la Casa Blanca, tant en l’administració Nixon, com en la Reagan. Mentre el vicepresident és als EUA una figura decorativa, quan Cheney es converteix en el segon d’un president sense carisma es converteix en el perillós guardià dels Estats Units, però també en el foll capaç de decretar una guerra amb l’Iraq per donar una cloenda al relat generat després de l’11-S i per afirmar els seus interessos en el món petrolier. McKay també pateix el defecte de la mirada gruixuda, a vegades excessiva, que converteix la pel·lícula en una denúncia liberal contra l’Amèrica tepublicana, però també com una exaltació de la capacitat política del personatge gris. La vida privada del personatge crea una certa atracció, no hi ha empatia però sí una voluntat d’entendre allò que resulta injustificable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Conte
Martí Domínguez

El pont

Èpica, fe i passió 2.0

Barcelona

L’Acadèmia de la Música vol el cessament del ministre Uribes

BARCELONA

El Grec aposta pels artistes en una edició amb incertesa

BARCELONA

John Prine, el més admirat

BARCELONA

El govern i el sector de les lletres acorden celebrar el Dia del Llibre a l’estiu

Barcelona

Mor John Prine, colós de la cançó dels EUA

BARCELONA

Un curt per recordar Pepa Bouis

girona
El Conte
Maria Mercè Roca

I ella, la molt puta, tan tranquil·la