Fito com si fos a l’Argentina

Un dels grans misteris de la ciutat de Barcelona va ser saber per què la comunitat italiana era la més nombrosa entre les considerades estrangeres. El secret es va dissipar quan es va descobrir que els argentins es feien passaport italià, més fàcil d’aconseguir que l’espanyol per la burocràcia. Dijous a la nit, part d’aquesta colònia argentina va aclamar un dels seus mites, Fito Páez, que va oferir un recital de més de dues hores acompanyat en la bombonera de l’Auditori per un públic lliurat en cos i ànima a l’histriònic i apassionat músic de Rosario.

Des dels dos primers temes, El mundo cabe en una canción i l’absurd Dar es dar, la comunió entre Fito i els seus seguidors va ser total. No importava cap dels retrets que em feia un noi que tenia al costat –“Com desafina, el condemnat” o “No s’entén ni un borrall del que canta”–, la parròquia argentina l’aclamava com si fos Messi. La veritat és que l’home sua la cansalada entre tòpic i tòpic: “Nadie debe vivir sin amor” i altres proeses poètiques. Com si res, s’aixecava del piano i xerricava amb el públic en els seus càntics desaforats. Entre histriònic i histèric, el bo del Fito semblava un dels vells teleñecos: “Si no hay emosión no se canta, si no hay emosión no hay nada.” I fot-li, que és de Reus.

Abans d’interpretar de manera convincent el tema dylanià Ring them bells –amb una traducció surrealista a la segona part–, va aprofitar per saludar compatriotes amics com ara l’escriptor Rodrigo Fresán. La força escènica de Fito i les ganes de tornar a Barcelona s’encomanaven i l’actitud era l’adequada: no defallir i tirar endavant a bufeta desaforada. Va millorar de manera ostensible musicalment quan s’hi va incorporar durant tres o quatre temes el guitarrista Juani Agüero, que debutava al cap i casal. Junts van trenar la part central del concert, la més inspirada. També em van agradar la instrumental Waltz for Marguie i les improvisacions de piano en contrast amb les tel·lúriques versions de les cançons de sempre. Va fer un segon tema dient que hauria preferit no escriure’l, La casa desaparecida, evocant el desastre de la dictadura argentina. No va tenir, però, tan bona acollida com les cançons més venèries. Entre bromes sobre mines –dones–, exhortacions a utilitzar els cel·lulars –mòbils– per omplir de llum el pati de butaques –a Brillante sobre el mic–, l’actuació va mantenir el crescendo fins al final entre himnes com Mariposa tecknicolor, per exemple.

En fi, prova superada de piano amb xiscles al Festival de Guitarra i aplaudiments per a uns seguidors tan fidels com la força del seu heroi.