“Brilla la neu en l’aire...”

No és estrany que Sam Abrams parli d’“esdeveniment” en el pròleg de l’edició d’Estructures en la boira, que acaba de publicar Godall amb traducció del poeta Josep Maria Capilla. És un esdeveniment, aquesta edició bilingüe, perquè saldem un deute amb un dels grans representants de la modernitat en la cultura americana, tan desconeguda tot i viure la paradoxa de ser invasora amb els seus productes de consum ràpid i sense contingut.

Nascut el 1879 a Reading, a l’estat de Pennsilvània, i mort el 1955, premi Pulitzer i sobretot mestre de mestres, Stevens va ser un important advocat en una companyia d’assegurances. Com el seu company T.S. Eliot, va ser adscrit al corrent del modernisme nord-americà, ben diferent del nostre modernisme. El seu estil es relaciona amb les firmes més importants de la literatura anglosaxona dins les dicotomies entre imaginació i realitat, o consciència i món, tal com va descriure ell mateix en els llibres de crítica.

Sam Abrams assenyala la influència que va tenir en mestres del segle XX com ara Akhmàtova, Bartra, Juan Ramón, Montale i Seferis, abans de dir que “Wallace Stevens sempre va defensar amb dents i ungles la seva intimitat. Sempre va voler separar definitivament la seva obra literària de la seva vida privada i professional. Va fer molt poca «vida literària» i sovint va refusar premis, distincions i invitacions a llegir, perquè implicaven una presència pública que el poeta considerava excessiva”.

Amb gairebé 450 pàgines, Estructures en la boira és una versió dels Collected poems que s’han anat reeditant. És molt interessant, perquè en la recerca que fa ja en el seu primer llibre, Harmonium, traça la teoria en què demana a la imaginació que descobreixi la seva realitat, no la del món, sinó la de si mateixa, mentre s’acosta al cubisme i a Picasso, un dels seus grans referents. “Poesia de l’acte de la ment”, ens diu mentre s’acosta al simbolisme francès, l’impressionisme i les tendències experimentals del segle XX, que sempre li van cridar l’atenció tot i ser un home d’ordre.

De fet, D. Sam Abrams ens explica que “el primer malentès gira a l’entorn de la figura de Stevens, que s’ha vist com un poeta fred i distant, quan la pura veritat és que estem davant d’un vitalista apassionat que, això sí, no es va enganyar gens sobre la realitat del món que l’envoltava. El segon malentès és que Stevens era un poeta ultramundà i molt poc compromès, quan va seguir atentament els esdeveniments històrics de la seva època, que es poden rastrejar perfectament en els seus poemes. I el tercer malentès és que el nostre poeta era hermètic, abstracte i obscur, quan, en realitat, no ho era més que els seus contemporanis Eliot, Pound i Joyce”.

En qualsevol cas, avui tenim l’oportunitat de fer una panoràmica de l’estil canviant i accessible d’un poeta majúscul, que escriu: “Brilla la neu en l’aire al seu instant, / l’instant en blau magnificat del trencadís...” Bellesa condensada d’una obra que no perd la plenitud.