La mare és una espia

András Forgách (Budapest, 1952) és escriptor, traductor, dramaturg, actor, guionista i escenògraf, molt conegut al seu país, també com a representant de la contracultura dels anys setanta. Ha visitat Barcelona fa poc per presentar L’expedient de la meva mare, en català publicat per Angle Editorial, amb traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó, i en castellà per Anagrama, amb el mateix títol i traducció de Teresa Ruiz.

És una obra de format híbrid i dolorosament autobiogràfica. András Forgách va estimar profundament la seva mare. Era una dona bondadosa, altruista, noble, amorosa, sensible, encisadora i entregada als seus fills, que treballava de llevadora. Jueva, de Palestina, que vivia intensament les injustícies que veia sobre la seva pàtria natal, encarnades pel moviment sionista. Però també era una espia secreta del règim socialista hongarès, de conviccions polítiques sòlides, fermament patriòtica i lleial al sistema social comunista, que va entrar a servir el partit com a conseqüència de la malaltia del seu marit, també col·laborador secret del règim. “Els meus pares eren febles i vulnerables i per això els van sotmetre amb un xantatge emocional; ma mare era una idealista i volia canviar el món”, va comentar Forgách.

I tot això ho va saber amb els pares ja morts i trenta anys després de la caiguda del comunisme al seu país. “A Hongria, el terme informador gairebé és com dir assassí, té unes connotacions molt negatives. Quan vaig saber que ma mare ho havia estat i havia delatat fins i tot els seus fills..., hauria preferit que el seu secret fos que tenia un amant”, va confessar Forgách. “Va ser dolorós parlar així de ma mare, jo l’estimo, però necessitava escriure-ho, em calia aquest gest de responsabilitat”, va afegir. A Hongria no tothom ha rebut bé aquesta mena de llibres; moltes persones, inclosos familiars de Forgách, consideren que no caldria remenar el passat. “Quan el vaig publicar, el novembre del 2015, a Hongria es va dir que era una història massa hongaresa per interessar fora; sembla que no és cert, perquè s’ha traduït a dinou llengües.”

Per l’editora d’Anagrama, Isabel Obiols, “Forgách relaciona literatura i història, en alguns moments amb un fons tragicòmic”. I va subratllar que “no és un judici als seus pares, ho és a les responsabilitats individuals”.

Rosa Rey, editora d’Angle, va opinar que “és l’intent d’entendre la seva mare; per tant, és una obra sobre l’amor i sobre el perdó”. “L’obra és un tríptic en què en la primera part hi ha un narrador omniscient; en la segona, els poemes amb què l’autor mostra els seus sentiments, i la tercera és on apareix el jo narrador, la mort de la mare i el sentiment d’orfandat”, va resumir Rey.

És un llibre que va passar per diverses fases de creació i ampliacions a mesura que Forgách anava tenint més informació. “La primera versió la vaig escriure en només un any, perquè era el temps previst en què els arxius secrets serien d’accés públic... Fa tres setmanes he sabut que hi ha nova informació, en aquest cas sobre el meu pare; per tant, en podria escriure una nova ampliació, o una nova obra”, va comentar Forgách. “Trenta anys després de la caiguda del comunisme, a Hongria encara hi ha un percentatge indeterminat d’arxius, entre el 60% i el 90%, per descobrir, i això que hi ha personatges que s’han encarregat de destruir els que han pogut.”

“En totes les històries dolentes sempre hi ha alguna cosa bona, i la nostra feina com a narradors és trobar-la”, cosa que ha mirat de fer a L’expedient de la meva mare.