Perduts en un forat negre

No és el primer cop que Claire Denis, directora de culte entre una part de la cinefília, aborda un gènere (a banda que el seu cinema, sempre atent als cossos, té present l’altra qüestió de gènere en relació amb què són la masculinitat i la feminitat) des de la seva autoria i, sens dubte, amb un estil potent que pot estar per sobre de l’interès del que narra. Trouble every day ho és pel que fa al gore amb canibalisme inclòs i sense estalviar l’hemoglobina, però amb pretensions existencialistes. En certa manera, Un sol interior és una comèdia sentimental amb Juliette Binoche buscant inútilment un home amb el qual aparellar-se. De nou amb Binoche, que hi interpreta una doctora amb un passat especialment fosc entre un grup de convictes enviats a l’espai en una expedició al forat fosc més pròxim a la Terra, Denis fa amb High life la seva aportació a la ciència-ficció.

Ho fa també amb una estrella com Robert Pattinson, cada cop més decantat cap al cine d’autor, però amb un cost molt més baix que les produccions habituals del gènere. De fet, com pot suposar-se, Claire Denis no vol fer un film espectacular. L’interessa crear una situació extrema per abordar relacions també extremes i, de fet, un seu tema recurrent: què fer amb el desig? Pattinson és a la nau amb una filla gestada amb el seu esperma inseminat en contra de la seva voluntat. Però en té cura i ella és la innocència que l’home procura preservar intentant sobreviure amb una disciplina que inclou la repressió del desig. Vida, mort, culpes, un forat negre i altres metàfores. També molt d’estil, però és fàcil perdre’s i desinteressar-se en aquesta nau espacial.