Modernitat triomfant

“Aquí [a París] es pensen ara que tothom que arriba de Barcelona ho ha d’enderrocar tot. Pensi amb en Picasso, vingut de Barcelona, i amb la incògnita que jo ara els poso, jo també de Barcelona.” Joan Miró va córrer a transmetre la seva joia al seu amic i crític d’art Sebastià Gasch en una carta que li va enviar el 1927. Picasso (que no, no era català de naixement, però s’havia format i bregat a Barcelona), Miró, Dalí, Togores, Torres-García... van aixecar passions als centres de poder de l’art. I això va ser un “fenomen nou en la història del nostre art”, subratlla Joan M. Minguet, l’autor del quart volum de la col·lecció de pintura catalana d’Enciclopèdia Catalana dedicat a les avantguardes (els tres anteriors es van ocupar del romànic, del gòtic i del modernisme).

Un nou llibre de gran format (595 euros; se n’han editat 2.000 exemplars) que es capbussa en un període artístic “ple d’esplendor”. “Apassionant i confús. O, més ben dit, apassionant perquè va ser confús”, precisa Minguet, que, a més de signar la lúcida (i, com és habitual en els seus escrits, per res complaent) introducció de la publicació, ha seleccionat 150 obres extraordinàries de 40 autors (que sí, que més enllà del trio d’or Picasso-Miró-Dalí hi va haver més vida) impregnades de l’esperit d’aquesta època, cada una de les quals ressenyada per una dotzena d’especialistes.

Per ser fidel a aquesta època ja se li plantejaven d’entrada diversos conflictes. Un de clau: si l’aventura d’avantguarda va ser heterodoxa i transversal per se, el volum havia d’intentar anar més enllà de la pintura. Els editors ho van entendre i és així com l’obra abraça altres manifestacions visuals, com ara cal·ligrames, cartells, fotomuntatges... i fins i tot un manifest.

El mític Manifest groc, és clar. Promogut per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, el 1928; no hi ha res que expliqui més bé el desafiament d’aquella generació d’artistes que no volien caminar per camins segurs, però que al davant es van trobar “una paret”: la de l’art hegemònic de signe noucentista. I és que la història de l’art català d’avantguarda té aquesta doble cara. La lluminosa és la del seu triomf als nuclis europeus i americans. La fosca, la de les dificultats en territori propi. “No van tenir cap més opció que marxar. Per estricta supervivència”, remarca Minguet.

Sense deixar el cas Miró, per paradigmàtic, l’expert anota el fracàs de la seva primera exposició a les Galeries Dalmau el 1919. No va vendre res i, a sobre, el van insultar. “I això que encara no era un Miró rupturista...”. “El problema català és que mai no va existir el comte Güell de les avantguardes”, engalta l’estudiós. Només cal parar atenció a la propietat de la gran majoria de les obres que aplega el llibre: forana, sí. “Fins i tot quan, en temps recents, hi ha hagut l’oportunitat d’adquirir-ne, les nostres institucions s’han posat de perfil”, lamenta Minguet.

Però, malgrat aquell ambient resclosit en una Catalunya que s’aferrava a la tradició, el projecte avantguardista va ser “persistent” i va penetrar. “Llegint, viatjant i, sobretot, mirant.” Pertanyi a qui pertanyi (com hem dit, de les més prestigioses col·leccions públiques i privades del món), és el llegat que ens han deixat els creadors catalans d’un temps que el volum limita entre el Picasso que el 1906 sent la revelació del cubisme en un poble perdut del Pirineu, Gósol, i la consagració de la democratització de l’art als cartells que Carles Fontserè crea per defensar els valors republicans durant la Guerra Civil. La victòria feixista implicarà la derrota del moviment modern.

Entre els molts dilemes que ha hagut de resoldre Minguet per fer una obra rigorosa i coherent, n’hi ha un de gairebé indesxifrable: què entenem per pintura catalana en un període marcat per l’arribada al nostre país de diverses figures d’altres cultures que hi van venir a parar fugint de la Primera Guerra Mundial, o per altres circumstàncies.

L’estudiós ha separat el gra de la palla. Una cosa és una Olga Sacharoff, que s’hi arrela fins al final de la seva vida, o un Rafael Barradas errant, que va exercir una “influència enorme” en la poesia visual de Salvat-Papasseit (present al volum) o en un Torres-García (superpresent al volum) quan va renunciar als dictats noucentistes, i una altra de ben diferent, un Francis Picabia que, tot i haver gestat els primers números de la seva revista 391 a Barcelona, “va deixar una empremta en l’art català escassa per no dir nul·la”.

Picabia no va ser l’únic artista vingut de lluny que no es va integrar als cercles culturals autòctons. Quan ja n’havia marxat va dedicar un número de la revista (que li havia finançat el galerista Dalmau) a malparlar de Barcelona, per provinciana.