Potents i elegants

El repertori de Vintage Trouble és intergeneracional i d’un classicisme soul de base que vibra amb el rock, s’ensenyoreix amb el blues i flirteja amb el groove més comercial, gairebé melodies pop com a Cristal clarity. Però des de la primera cançó que va sonar dissabte a La Mirona, Nobody told me, que hauria pogut cantar Otis Redding, els californians van demostrar mestratge musical, potència escènica i una elegància retro, estètica inclosa, amb cançons sense data de caducitat que sempre venen de gust.

Protagonistes del segon cap de setmana del Black Music Festival , als Vintage Trouble se’ls defineix amb molta publicitat: “La banda favorita de Martin Scorsese” o teloners de Rolling Stones. En el directe, però, són molt més que etiquetes o un acurat màrqueting. Perquè reivindiquen el so clàssic dels cinquanta i seixanta, el d’una ànima negra, amb un difícil equilibri entre l’elegància i l’energia, com a Blues hand me down . I ho aconsegueixen amb actitud que encomanen al públic: hi ha ganes de ballar, hi ha ganes de cantar amb temes que esdevenen petits clàssics. Renovadors del soul? En mantenen l’essència i el propulsen i acceleren amb molta i excel·lent guitarra.

Al capdavant hi ha un autèntic frontman, Ty Taylor, que en la primera cançó ja va baixar a l’escenari. Hi va haver moments, durant el concert d’hora i mitja sense bisos, propis d’aquell rock de grans estadis, com quan Taylor va deixar-se portar pel públic, que, en massa, va conduir-lo a la taula de so. Molt de moviment de malucs, una gran veu i un James Brown interior que sobresurt. També marca perfil propi com a veu de balada, d’un soul més reposat amb Everyone is everyone.

Pura energia també el riff, marca de la casa, del guitarra Nalle Colt per introduir Run like a river , la cançó que resumeix la música de Vintage Trouble: bones vibracions.